L'occità i l'Estat català

Déu n’hi do el mullader que ha fet l’Eduard Voltas amb el seu article a l’Ara, “En castellà també, sisplau”. És un debat que cal fer i algú l’havia d'encetar. Servidor estic força d’acord amb la música de l’article i amb bona part de la lletra, però no amb la que postula assumir el castellà com a “cosa pròpia” (eufemisme de llengua pròpia) i fer-lo oficial en l’Estat català que s’acosta. Més que res perquè, si fèiem això, el català deixaria de ser la llengua de referència i ja no caldria incorporar-s’hi. I això, en una societat d'al·luvió com la nostra, és la mort. 

Vaja, que no és bona idea. I que no cal. Els catalans de llengua castellana i d’identitat espanyola podran continuar sent allò que són (afegint-hi el català), i nedar dins la seva cultura, en un estat català que ensenyarà la llengua castellana a les escoles i la considerarà un actiu fenomenal al qual no renunciarà pas. El castellà farà part del paisatge del país: hi continuarà havent cinema i teatre en castellà, i jovenots que faran música en aquesta llengua. I en gaudirem tots.

Però ¿i l’occità? ¿Ha de ser realment oficial a tot Catalunya? ¿Ho és ara de debò? A mi em sembla que no. Si ho hagués de decidir jo, posaria que l’única llengua oficial de la Val d’Aran és l’occità. El que passa és que això pertoca decidir-ho als aranesos, i si ells s’estimen més tenir dues, tres o quatre llengües oficials, jo no tindré res a dir-hi.

El que queda de l’Estatut diu que l’occità és oficial arreu de Catalunya. Però això només és veritat a mitges, perquè un ciutadà pot presentar una sol·licitud en occità davant l’Ajuntament de Reus i serà vàlida, però els funcionaris de l’Ajuntament de Reus no han d’acreditar coneixements d’occità per obtenir la plaça que ocupen. A mi això m’està i m’estarà molt bé.  Només que aquest estatus no és el d’una llengua oficial.