Tots els països normals fan immersió lingüística i ningú els mortifica. A diferència de nosaltres, que mirem de fer-ne i ens hem de passar el dia justificant-nos. I, dins el paquet de justificacions, n’hi ha una que no ens descuidem mai de dir: la cohesió social. No diem cap mentida: el català és una eina de cohesió social, i tant que sí. El que passa és que el castellà, si es vol, també ho és –i de quina manera.
El PP balear ho ha demostrat. ¿Que a les illes hi ha un fum de llengües? Ui, descohesió. ¿Que n’hi ha dues d’oficials? Ui, descohesió. ¿Solució sincràtica? Fes com si n’hi hagués una de sola, i que aquesta sigui la llengua oficial. La recepta és correcta. ¿Vols cohesió social? Elimina el català. ¿Vols igualtat d’oportunitats? Espanyol llengua única (i l’anglès, esclar, per gestionar el turisme). La llengua que ens uneix serà l’espanyol. La llengua que tothom entén, parla, llegeix i escriu. La llengua nacional. Un poble unit per una llengua. Cohesió social.
Em direu que la cohesió va més enllà de la llengua. És vera. I en aquest més enllà el PP balear també és el campió. Mireu els pobles amb alcaldes del PP de tota la vida: si més no entre els naturals, no hi ha atur. Tu em dónes el vot i jo et dono feina. Cohesió social.
A més, el solidíssim projecte cohesionador del PP està avalat per la història. Vejam. ¿Quin és el referent històric del PP? El franquisme. ¿Quin és el període de màxima cohesió social que han viscut les illes Balears i Pitiüses (i la resta de l’Estat espanyol) al segle XX? L'era 1939-1975. Vaja, que potser que ens ho pensem dues vegades abans de donar lliçons de cohesió social. Ells en saben més que nosaltres. Ens donen deu voltes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada