divendres, 31 de juliol del 2009

'La part visible', de Sebastià Alzamora

Finalment he trobat una estona per llegir el recull de poemes amb què Sebastià Alzamora va guanyar el Premi Carles Riba 2008, La part visible (Proa, 2009). Si no m’hagués agradat, no en parlaria -o sia, que m’ha agradat. Les seixanta-cinc peces del volum ressegueixen una història d’amor protagonitzada per una mona i un caribú (figures extretes de dues cançons surrealistes de Pixies: “Caribou” i “Monkey gone to heaven”). I ja s’ha parlat a bastament dels ressons lul·lians del poemari. Però em temo que el llibre no ha estat prou valorat per molts lectors habituals de poesia. M’explico.

Sebastià Alzamora té quatre defectes gropelluts: és un novel·lista excel·lent, un poeta excel·lent, un prologuista excel·lent i un articulista excel·lent. I això, en el nostre país mesquinet, és insuportable. És clar que el de Llucmajor té alts i baixos –com tothom: Sara i Jeremies és millor que La pell i la princesa, Mula morta és millor que El benestar. Però la nota dominant és l’excel·lència, i quan aquesta hi és, no basta premiar-la: cal subratllar-la i celebrar-la. Alzamora gaudeix dels premis, però de les alimares no gaire. El que m’arriba és una fetor d’enveja que tomba d’esquena: a Alzamora no se li perdona la joventut, l’empenta, l'esponera literària, l’èxit professional, el suport d’alguns mitjans i la projecció internacional.

A Catalunya, històries d’èxit com aquesta són intolerables. Aquí el talent s’ha de capar, i els grans escriptors han de fer el favor d’enxiquir-se. ¿Qui s’ha cregut que és, aquest noiet de Mallorca?

dimecres, 29 de juliol del 2009

Cadí-Moixeró

L’aire tebi d’un horabaixa d’estiu li acarona la pell i li ventila l’ànima, al porxo estant. Els cavalls de vent hi paren unes hores, al refugi de Rebost, just per recobrar forces i envelar-se de nou serra endins. Ell no cavalca el vent. Hi és perquè a les muntanyes de casa no hi ha recer i li cal inventar muntanyes estranyament reals, aventurar-se per senderes i corriols no gens metafòrics. Està sol solet i no vinguis a veure’m, per favor. Sense cotxe, sense mòbil, sense rellotge, sense dona i sense filles. I, bo i així, l’única manera de trobar la soledat és calçar-se i sortir a caminar, trescar pels pendissos, seguir les marques grogues. L’esforç d’enfilar-se pels pedregars i cimejar és escrú, però després, cap al tard, el vent i el sol es conxorxen per estimar i acudeixen a llepar-lo, com el gos una ferida, com un bes que reposa. Ell tanca els ulls, apaga la pensa i fa l’amor amb la naturalesa.

D’això fa una setmana i l’esperit se li’n va al galop, com un cavall cap a la prada.

dimarts, 28 de juliol del 2009

A Sylvia Plath

Hi ha un fil conductor que uneix la poeta anglesa Sylvia Plath i les catalanes Montserrat Abelló i Laia Noguera -rectifico: més que un fil és una samuga, perquè el lligam té molt de gruix. D’entrada, hi ha les admiracions i les influències que se’n deriven: Abelló ha traduït la Plath (Sóc vertical, obra poètica 1960-1963, Proa, 2006) i Noguera s’ha abeurat en la poesia de l’Abelló, amb qui ha travat una sòlida amistat. Però hi ha més coses: en totes tres hi ha la determinació de realitzar-se com a dones i com a poetes (i com a mares, en el cas de Plath i Abelló), la lluita per la dignificació de l’univers femení, el desplegament polièdric de la personalitat.

Tot això es condensa i es palesa en l’espectacle A Sylvia Plath, que es presenta dimecres 29 de juliol, a les 9 del vespre, al CaixaForum de Barcelona (av. Marquès de Comillas, 6-8). Es tracta d’un recorregut per una tria de poemes que Sylvia Plath va escriure els tres últims anys de la seva vida (els millors i més fructífers) traduïts per Montserrat Abelló i escollits per Laia Noguera. Mireia Chalamanch recita els textos acompanyada de les imatges i els sons de Xguix.

Ara copio, que els organitzadors ho han escrit molt bé: “L'atreviment de la paraula, la contundència de les imatges, la flexibilitat formal, l'audàcia conceptual són els vehicles amb què la poeta ens interpel·la amb una veu que fluctua en la complexitat de l'enderroc i la reconstrucció dels límits.” L’entrada val 4 euros i les places són limitades. Si us animeu, afanyeu-vos. Si els còlics de la menuda m’ho permeten, servidor hi seré.

diumenge, 26 de juliol del 2009

En fas quaranta!

Benvingut al club de les quatre creus, Joan Carles. Avui ja has comprovat que el quart graó no és cap Gòlgota i que la vida llisca sense fer cas de les fites o els mollons que ens inventem per segmentar-la. Convé, doncs, fer com la vida mateixa; o com aquells duaners que, a les Alberes, donaven pas als cotxes sense ni mirar-los, com si la ratlla no existís; o com els rius, que també llisquen, i lliscant són com una carícia sense temps. Però dir això és massa fàcil, clar. Gabriel Ferrater ja es començà a enquimerar, en fer els quaranta, com demostra aquest poema seu, de títol “Aniversari”:

“Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres,
l’altre, caliu d’inquietud.”
(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies)

Un poema que, amb permís del reusenc il·lustre, te’l dedico. (Però fes-me el favor d’agafar-t'ho més positivament que ell.)

dimarts, 21 de juliol del 2009

Estius

“El sol devia batre coent, la mar convertida en un bull d’esquitxos de llum […] com si un fanatisme de claror s’emparés del món”. Així és l’estiu a les primeres planes de Cavalls cap a la fosca, de Porcel -el sol que a Mallorca socarra el cul de les llebres, la llum que crema. A Mataró encara no hem arribat a aquest clímax, però hi som a prop, i servidor ja busca l'ombra amb desfici.

Contràriament al que fa la gentada que s’ajeu a les platges a la plena del sol, com si oficiés una penitència col·lectiva. Potser sí que es penedeixen d’alguna cosa i s’apliquen el càstig per endavant, talment com sofreixen els sodomites dels cants XV i XVI de la Divina Comèdia, que veiem en un areny castigat per llançades de foc, “el sorral ardent”, “nus i untats”, “sota la pluja del martiri brusent”, “cremats de rostre”, “sens moure’s sota el foc que els rostiria”, plens de “nafres en el cos”. Una degustació de l’infern, bona per saber el pa que s’hi dóna. Un tastet que reapareix a Els estius de Josep Porcar, verbigràcia en aquest poema:

“Agost crema bruixes,
inaugura l’Apocalipsi,
sota els bancs de les ànimes
destapa l’infern
amb un concert de ventalls
que no s’acaben de creure
la resurrecció del difunt.”

I també en aquest altre:

“Tants turistes, tantes hores,
tirats per terra, tan despullats i abellidors,
ben adobats en el seu punt de cocció i de sal,
i resulta incomprensible que els cucs
no s’organitzen per fer la seua feina.
Mira com el sol rosteix, en la duna,
un alemany amb tanga.”

I ho rematarem amb aquests versos de flaire definitivament dantesca:

“[…] Els exiliats abandonen l’infern
apunyalant un crepuscle vell,
previsible, perfumat amb l’after sun
que albarda la sentor real.
de sofre i podriment.”

dilluns, 20 de juliol del 2009

L'oncle d'Esperanza Aguirre


Esperanza Aguirre, presidenta de la comunitat rica i plena de Madrid, té un feble amb nosaltres. Li agrada molt parlar de Catalunya. És cert que té tirada a renyar-nos, però ja se sap que qui t'estima… És notori que a l’Espe li abelleix recordar, en aquests passos, el parentiu que la uneix al gran poeta barceloní d’expressió castellana, Jaime Gil de Biedma, l’evocació del qual li serveix per exornar el seu discurs amb oriflames literàries. Cosa que em sembla molt bé. Però servidor -que sóc tafaner de mena- em demano quin poema del seu oncle la deu fer vibrar més, i em responc que, vés a saber, tal vegada aquest:

“Casi me alegra
saber que ningún camino
pudo escaparse nunca.

Visibles y lejanas
permanecen intactas las afueras.”

(Jaime Gil de Biedma, Las personas del verbo, Seix Barral, 2007)

dissabte, 18 de juliol del 2009

'Història universal de Paniceiros', de Xuan Bello

Recordo un text de Carner en què el príncep dels poetes, parlant de la seva relació amb la llengua de Shakespeare, deia que “el meu anglès du esclops”. S’entén molt bé el que volia dir el poeta –per cert, ja voldria jo dur els esclops de Carner–; però el que ara vull notar és la percepció negativa dels esclops que subjau a la frase. Carner, noucentista i per tant adalil de la modernitat, associava els esclops a un món empagesit i arcaic que calia deixar enrere. Una associació que va fer forrolla i que va provocar l’apostasia veloç, taxativa, de l’humil calçat de fusta a casa nostra.

L’escriptor Xuan Bello té una altra actitud davant els esclops. A la seva Història universal de Paniceiros, l’asturià evoca una reflexió de Vicente Risco, que “atribuïa aquest preocupant allunyament de l’home modern de les velles creences a l’escàs ús que es feia, en la Galícia del 1960, dels esclops”. I conta, unes línies després, que “arribàvem [a la Universitat] parlant asturià, penjant cartells a les parets de la facultat, i ens preguntaven on havíem deixat els esclops, l’estigma de la nostra cultura”.

Els esclops que Bello s’esforça per dignificar serveixen com a símbol del seu projecte literari, que abraça la poesia, la narrativa i l'assaig. Probablement, Xuan Bello és el millor escriptor viu en llengua asturiana. La Història universal de Paniceiros és un calidoscopi d’històries (en part reals, en part fantasiejades) que parlen d’una pàtria grassa de passat i magra de present, d’un país (Astúries) devastat per un huracà de menyspreu i de modernitat malentesa; i que és, en aquestes planes, l'eix d'un món literari que va de Califòrnia a la Xina. La traducció catalana (Adesiara, 2009), a càrrec de Jordi Raventós, és esplèndida. No us la perdeu.

divendres, 17 de juliol del 2009

Estiu amb còlics

Els còlics són una manera econòmica de passar l’estiu. La nostra menuda en té, als vespres els descorda i ens fa partícips del seu malestar. Quan posem a dormir la gran, cap a quarts de deu –abans ha donat molta guerra–, els còlics de la caganiua fan acte de presència, i les ploralles i els brams duren ben bé fins a les dotze de la nit. Al llarg d’aquestes dues hores llargues no podem llegir, ni escriure, ni veure una pel·lícula, ni tan sols conversar. La nostra vida cultural mor per inanició. Tampoc podem anar enlloc, clar -n’estalviem, de quartos!...

La lluita contra el còlic és èpica. És com guerrejar contra un drac que es desperta havent sopat i que la son venç a la mala hora. Guanya ell, perquè et fot enlaire el vespre. Però un té la satisfacció de sacrificar-se per un ideal elevat: lluitar contra el còlic és lluitar contra el Mal. Llàstima que els amics es fonguin, perquè ni els pots anar a trobar ni vénen a compartir el tràngol. Tant se val. Tot passa per avall si el forat és gros. El còlic també -i l’estiu, que s’escolarà, de bracet amb el drac, pels embornals del temps.

dijous, 16 de juliol del 2009

dimecres, 15 de juliol del 2009

'On tot és vidre', de Teresa Colom

En el pròleg al darrer poemari de Teresa Colom, On tot és vidre, David Castillo diu que la poeta “entra amb força, després d’un gran treball de síntesi i correcció, en la nostra petita secta –o potser tribu– de la poesia catalana”. Discrepo cordialment. Penso que Teresa Colom va entrar amb força dins la secta (o tribu) amb les Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005), el seu penúltim llibre de versos, que va acompanyat d’un CD amb els poemes, recitats i amb condiment musical a càrrec d’Albert Duat. Ara, On tot és vidre no fa sinó confirmar aquella empenta.

Sentir la Teresa declamar els seus versos és una experiència que no s’oblida. Recita de memòria, i els mots ixen dels llavis com aigua fresca tocada pels primers raigs de sol. No és una habilitat: és un do. La Teresa Colom és la millor rapsoda que conec –per això fóra bo que cada un dels seus poemaris incorporés un CD. Aquest darrer volum, publicat enguany per Pagès Editors, dóna continuïtat a un aspecte cabdal de l’anterior: la saó filosòfica. La poesia de l’andorrana enllaça amb la llarga tradició existencialista que comença amb Kierkegaard. Si el filòsof danès pogué dir: “Penso, idò no existeixo”, la Teresa sembla dir-nos: “Penso, idò caic”.

Perquè la sensació de caiguda és un dels motius més presents a On tot és vidre: “la consciència de la caiguda és la meva única solidesa”, diu la poeta, que tampoc en els versos no troba agafador, car parla de “la caiguda per on s’esberla el poema”. Una caiguda vers el caos que en algun moment s’alleugereix amb el besllum d’una esperança, “l’escuma d’un mar en les estrelles, en els arbres, en el silenci de les coses”. En els versos de Colom es colltorcen les síntesis impossibles de la condició humana (la raó i l’existència, la naturalesa i la voluntat –Kierkegaard de nou–): “La naturalesa ha creat el seu enemic / i hem anat a ella com el carronyer va a una peça morta”. I amb la caiguda, hi ha el vertigen de l’absència de sentit: “El ressò de les meves passes no té cap sentit, / ni el ressò de la veritat”.

Un altre dels motius centrals del poemari (el que li dóna nom) és la cristal·lització. “Tots som vidre, i les cases, i les feines […] i, en la trencadissa, els esquerdills són de vidre”. L’extrema fragilitat de l’ànima humana posada sobre els versos, i personalitzada: “i sóc això, un previsible cristall de gel”. En acabat, “només el món continua il·lès”. Nosaltres no. Els qui llegim -amb plaer- la poesia de Teresa Colom acabem el volum amb la sensació de ser uns supervivents escalabrats o unes bèsties eixalades (“com una papallona sense ales”) que, tanmateix, volen viure, i busquen la senzillesa de fer-ho.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Follies

La intel·ligència és una follia de la vida, i la vida és, al seu torn, una follia de la matèria –i hi ha d’haver alguna res respecte de la qual la matèria és també follia. ¿Déu, tal vegada? Si hom volgués creure-ho així hauria de concebre una religió d’orats, invocar un messies demencial i adorar un Déu Foll (o una congregació de divinitats guillades).

Però em temo que això ja està inventat.

diumenge, 12 de juliol del 2009

Carles Riba. Del 'Carnet de notes'

Avui fa cinquanta anys de la mort de Carles Riba. El que n’hauria volgut dir ja ho va dir Sam Abrams, el 8 de juliol, a l'Avui. La xarxa l’ha homenatjat recordant els seus poemes i les seves proses. Servidor vull recordar l’aportació immensa de Riba com a teòric del fet literari, i sobretot de la poesia. Qui s’interessi per aquesta faceta del corpus ribià farà bé de rescatar un volum imprescindible que Empúries va editar el 1984, Carles Riba. Sobre poesia i la meva poesia. Un dels feixets de textos es diu Carnet de notes, d’on extrec aquests aforismes:

“Literatura: no es diu perquè es creu, sinó que es creu perquè es diu.

L’home és la mesura de l’art.

Una obra d’art ens ha de deixar –si no procurar– ser-hi feliços davant.

Poètica: art de fer necessaris uns signes als segles, els segles a uns signes.

En el fet poètic (en la inspiració), la pròpia llengua esdevé per al poeta una llengua estrangera que el condueix més que no pas la condueix ell.

La personalitat del poeta no importa tant com la de cada un dels poemes.

La poesia no pot omplir la vida, però necessita tota la vida.

La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixença, però també transcendència.”

dissabte, 11 de juliol del 2009

Els 'Finestrals' de Larkin, en català

Fa uns dies, amb motiu de la presentació de la versió catalana de Finestrals, vaig escriure sobre Philip Larkin (1922-1985) i la seva poesia. Ara que he llegit el volum, puc concretar una mica més. Fa dos mesos, Labreu Edicions va publicar en català el darrer poemari de Larkin, Finestrals, en l’esplèndida traducció del betulopremianenc Marcel Riera, que també és l’autor del pròleg. Els de Labreu han tingut l’encert d’incorporar, a manera d’annex, una entrevista al poeta que fou publicada al diari The Observer l’any 1979.

Vaig a pams i miro de sintonitzar amb el nom de l’editorial. El pròleg d’en Marcel podria ser el prefaci al volum que reculli la poesia completa de Larkin, perquè considera la biografia i tota l’obra, en vers i en prosa, del poeta; qüestiona la seva adscripció al corrent literari conegut com a The Movement, i repassa de manera exhaustiva la recepció de Larkin a Catalunya. És una guia magnífica per als qui, com jo, ho ignoràvem tot de Larkin.

Els vint-i-quatre poemes del volum es presenten en la versió original anglesa i en la traducció catalana (que és molt bona). En l’apunt anterior vaig dir que Larkin “es deixa traduir al català”. M’hi refermo, però ho matiso: que es deixi traduir al català no vol dir que traduir-lo sigui fàcil. Ni de bon tros. Capturar el to, la textura, el clima larkinià i vessar-lo en català és difícil. En les notes de traducció de L’assassina, Raül Garrigasait escriu el que segueix: “Traduir és reconstruir, però allò que s’aspira a reconstruir no existeix [...] Allò que s’aspira a reconstruir, de fet, és una imatge que emana d’una interpretació –sovint més intuïtiva que articulada, i sempre condicionada per la cultura del traductor– del text original”. Doncs bé, la reconstrucció de la interpretació, en el cas d’en Marcel Riera, és reeixida. Quant a Larkin, trobo que és un poeta molt pròxim a la mentalitat catalana: és rondinaire, realista, planer, irònic, humil, directe; i fa uns versos de tall net, disseccions sense sang. Els poemes de Finestrals fan salivera. ¿Per quan l’edició de l’obra poètica completa de Larkin en català? ¿I per quan una antologia dels poetes anglesos de la seva generació?

I, per acabar, l’entrevista. He dit que és un encert perquè el Larkin dels poemes reapareix, amb el canvi preceptiu de registre, a l’entrevista. La coherència entre l’un i l’altre és total, i és per això que el document és il·luminador: Larkin s'obre d'ampit en ample, amb el seu posat de mosqueta morta i amb la seva intel·ligència tranquil·la i alhora acidulant, a voltes corrosiva. Per exemple, quan parla de la dreta i de l’esquerra, diu que les virtuts de la primera són “estalvi, feina ben feta, reverència, desig de conservar”. I els vicis de la segona: “ganduleria, cobdícia, traïció”.

A un li vénen ganes de fer-se de dreta.

dijous, 9 de juliol del 2009

Psicopatologia de l'ocupació

Els organismes vius, primer es moren i després es podreixen. Amb les nacions passa al revés: primer es podreixen i després es moren. I la pudrescència s’inicia i fineix en el cervell: és mental. Qui ha nascut i ha fet la vida en un país ocupat, qui és fill, nét i besnét de persones que han viscut sempre sota l’ocupació, adquireix hàbits mentals anormals, congria un seguit de taps que, més ençà de la minorització col·lectiva, el minoritzen en tant que persona.

En Quim Gibert ha estudiat a bastament aquesta mena de “càncer mental” que disminueix objectivament l’autoestima, la dignitat i el pensament de les persones que viuen en règim d’ocupació. Darrerament l'Enric Vila ha fet alguna altra aportació en aquest sentit, i per això trobo que és bo processar les actualitzacions i fer una mica d’inventari. Comptats i afilerats, alguns símptomes de la malura són els següents:

1. LA POR. La por guarda la vinya, diu la saviesa popular. Doncs això. La vinya espanyola se sosté en la por dels masovers, que no gosen menjar gotim ni bagot, ni canviar de vinya. És una por irracional, estúpida, que paralitza i embruteix. La por que tenalla braços i cames davant l’eixida, baldament la porta sigui oberta.

2. El RETRAÏMENT, l’acte reflex d’amagar els signes d’identitat propis perquè molesten l’ocupant, la sensació de fragilitat i poquesa que du a l’arronsiment, com les banyes del cargol quan entren en contacte amb el tou del dit.

3. El COMPLEX D’INFERIORITAT, la sensació que un no és mereixedor de respecte perquè és “menys” que els altres, que li toca anar pels racons i capjup, que el camí ral és per als posseïdors d’atributs nacionals seriosos.

4. La INSEGURETAT, la convicció que som febles i incapaços, que no ens en sortirem, que no tenim prou entitat, que si gosem voler i poder ens faran pim pam al cul i haurem de girar cua i encara ens agradarem menys.

5. La FRISOR DE FER-SE PERDONAR, perquè l’ocupat se sap diferent i per tant molest i doncs culpable d’una mala fi d’irregularitats, dificultats, despeses i maldecaps; hom busca el perdó perquè està convençut que fa anar malament els altres.

6. La MALA CONSCIÈNCIA, la tirada al masoquisme, a la plorera i a l’autocàstig, perquè cal punir la pervivència d’una nació que no és nació, sinó pedra a la sabata.

7. La POR DE FER EL RIDÍCUL, perquè l’ocupat acomplexat se sent usuari d’una identitat ridícula, mala de transferir, una identitat que (es pensa ell que) ningú no la vol ni el bestiar se la menja.

8. La IRRITABILITAT davant una persona que, incomprensiblement, fa ús de la llengua de la tribu amb normalitat (violentant així l’axioma que diu que la llengua subordinada no és bona per donar ni per vendre). Cosa que passa sobretot al País Valencià, a la Catalunya Nord, a Palma i a Eivissa.

9. La MANCA D’ESPERIT, que diu a la planiana manera l’Enric Vila, per mor de la qual l’ocupat “s’ho deixa fer tot” sense gosar plantar cara; és la famosa “mollor”, l’estolidesa que pervé de la destrucció de l’autoconfiança.

10. L’ENCLAVIONAMENT DE LA INTEL·LIGÈNCIA quan s’aplica a pensar el propi grup. Cosa lògica, perquè un poble que ha tingut tants anys la llengua lligada acaba amb un nus a la intel·ligència –vet aquí una idea que en Vila també ha apuntat. Llavors, aquella senyora de la tele que digué que no sé quants milions de catalans som “tontos” està carregada de raó: l’ocupació estamordeix i entabana.

11. El CÀSTIG (sord o sonor) infligit a aquells membres de la tribu que, alliberats de la servitud mental que l’ocupant exigeix, excel·leixen en algun àmbit públic.

12. La RESIGNACIÓ: la psicologia de l’ocupat és resignada perquè això li permet assumir la impotència, però aquesta assumpció el debilita objectivament.

13. La FALTA D’AUTORESPECTE. Per a l’ocupat, l’única manera de suportar les constants faltes de respecte de l’ocupant (i del grup que s’identifica amb ell) és perdre’s el respecte ell mateix. Vet aquí el ressort que du a l’autoodi.

14. El POQUETACOSISME. Estic fart de sentir que la cultura catalana és petita. La cultura catalana és gran, perquè el gruix de comunitats lingüístiques del planeta tenen devers cent mil parlants. La migradesa està en els cervells que la pensen petita i en els que la volen petita (per esclafar-la millor).

15. La COLONITZACIÓ DE L’IMAGINARI i el SANAMENT DE LA IMAGINACIÓ. Ocupació vol dir sobretot ocupació de l’imaginari i castració de la imaginació, car llavors l’ocupat va ple dels símbols i les imatges de l’ocupant, i se sent incapaç d’imaginar la llibertat del seu país.

Ja em perdonareu si em descuido coses.

diumenge, 5 de juliol del 2009

La Joana i Catalunya

La Joana té dos anys i mig, no para de queixar-se, plora i les seves llàgrimes no commouen ningú, en travessar el portal diu que té sorra als peus i es deixa caure cul en terra, està sempre adolorida, camina malament, va tothora amb els genolls nafrats i quan surt al carrer no va enlloc -i quan no hi surt tampoc-; tot sovint té rebequeries, però ningú li fa cas perquè tothom li té presa la mida, i els caps de setmana, quan vol anar als cavallets, la fan passar amb raons; és infantil, subordinada i dependent, vol i dol de tenir responsabilitats de nena gran –però com que és poruga i se sent insegura, no gosa–, i en comptes d’afirmar la seva personalitat imita la dels altres, que es pensa que és més bona.

La Joana és com Catalunya.

divendres, 3 de juliol del 2009

'El nostre heroi Josep Pla', d'Enric Vila

Josep Pla va ser un home desconcertant. Escrivia com els àngels, però no va fer novel·la –cosa que, si hem de fer cas als seus detractors, deu ser un pecat imperdonable. I va sobreviure al segle XX –cosa que, pel que diuen, tampoc té perdó de Déu. Però una cosa és clara: un homenot que va escriure 30.000 planes, que va influir en tants escriptors majors i menors, que va ser un mestre d’escriptura per a milers de catalans i que, un cop mort, va generar una caterva de llibres sobre la seva persona i la seva obra, és gran.

Fa poc dies he enllestit la lectura del llibre que l’Enric Vila li dedica, El nostre heroi Josep Pla (Acontravent, 2009). M’ha agradat pler. Com diu l’autor a l’avís final, “aquest dietari havia de ser un llibre sobre mi i ha acabat sent un llibre sobre Pla”. Es tracta d’un no-sé-com-dir-ne molt original, mig assaig, mig dietari, una mostra reeixida d’això que se’n diu la literatura del jo. I en acabar-lo m’ha vagat de rellegir alguns capítols del libel que Ramon Alcoberro va publicar sobre el de Llofriu, amb un títol d'allò més explícit: Contra Josep Pla (Barcanova, 1993). Alcoberro titllava Pla de marxista de dretes, d’escriptor decimonònic i de proustià de pa sucat amb oli. Aquell pamflet era divertit, però no estava –ni prop fer-hi- tan ben documentat com el llibre d’en Vila. ¿Marxista de dretes? Pla era un liberal materialista, que no és ben bé el mateix –marxistes de dretes ho eren Engels i Stalin. ¿Decimonònic? La capacitat planiana d’observació intel·ligent i reflexiva poc la trobem, al segle XIX (en tot cas, és cosa que enllaça els segles XVIII i XX). ¿Que volia ser proustià i no hi arribava? Potser sí, però també hi ha riquesa literària Proust enllà.

Al seu llibre, Vila repassa distints episodis de la biografia de Pla i recorda passos rellevants, com ara que Pla, Carner, Badia, Xammar i Nin es van proposar de matar el rei Alfons XIII, en uns anys en què Pla parlava de la possible independència de Catalunya. També sosté que Pla es va allunyar de Macià perquè “els escrúpols de matar el rei no li devien lligar amb els plans d’organitzar una invasió de Catalunya”. Quant al nostre conflicte nacional, l'autor diu que “el menyspreu de Pla pels castellans, tan semblant al de Xammar, no es basa en la sobrevaloració de la pròpia tribu, sinó en l’experiència de l’actuació dels castellans a Catalunya. El que Pla canviarà progressivament és la seva percepció dels catalans; decebut, anirà perdent la fe en les nostres possibilitats per articular-nos políticament".

Vila reporta així mateix el refús de Pla de col·laborar amb La Vanguardia, els problemes amb la censura, la relació amb Luján, el paper d’estrassa que va fer Riquer en el primer franquisme, i relativitza la tasca d’espionatge que (segons Sàpiens) va fer a Marsella a favor de Franco –sembla que va ser la seva dona, Adi Enberg, qui l'hi va mig embolicar. Vila combina tot això amb reflexions il·luminadores i fresques, com aquesta, que recullo amb altres paraules: un poble que ha viscut tants anys amb la llengua lligada per força ha de tenir un nus a la intel·ligència. Només hi ha una cosa que no em quadra: no entenc per què Vila fa Sagarra membre de la Real Academia, sabent que no en va ser. En el seu blog mira d’explicar la intenció de la frase, però servidor continuo sense entendre-ho.

dijous, 2 de juliol del 2009

L'home dels gats

¿Us en recordeu, de la mortaldat literària dels anys vuitanta? El 1980 va morir Llorenç Villalonga; el 1981, Josep Pla; el 1982, Agustí Bartra; el 1983, Mercè Rodoreda i Joan Sales; el 1984, Joan Vinyoli; el 1985, Salvador Espriu; el 1986, Joan Oliver; el 1987, J. V. Foix; el 1988, Marià Manent; el 1989, Salvador Dalí. I als anys noranta, Déu n'hi do. El 1990 mor Manuel de Pedrolo; el 1991, Francesc de Borja Moll; el 1992, Joan Fuster; el 1993 moren Josep M. Llompart i Vicent Andrés Estellés; el 1994, Pere Calders; el 1995, Lluís Ferran de Pol; el 1996, Damià Huguet; el 1997, Blai Bonet; el 1998, Jaume Fuster, i el 2000 moren Enric Valor i Avel·lí Artís-Gener. Ala. La sensació de quedar orfes de patums -curiosa paraula, sorgida de la sociologia popular catalana- és intensa i molt trista. (Jaume Cabré, cuida't, que has de durar.) Hi ha relleus bons, però d'aquí que es patumitzin... Ves, no som una generació sense novel·la, sinó una generació sense patums.

Ara li ha tocat el torn a Baltasar Porcel, crec que el més gran novel·lista català del segle XX i un gran escriptor europeu. Porcel era una persona inacabable, fascinadora, desbordant; com ho són les seves novel·les. Pocs escriptors europeus han dotat els seus personatges d'un vigor tan nietzscheà; pocs han menyspreat amb tanta energia les cotilles morals que esblaimen tants relats; pocs han fet de llurs novel·les un esclat tan complet de vida. I és que les novel·les de Porcel tenen la consistència i la densitat d'un Balzac traslladat als temps postmoderns. No em vull estendre més -ja ho fan uns altres més sabuts que jo. Només recordaré que a Porcel li agradaven els gats; deia que la bellesa dels felins supera la de les dones més guapes. Jo no sabria tornar-li respostes, perquè a mi també m'agraden els gats. Però les dones guapes no em deixen tenir-ne, a casa. Que la saben llarga...