Castanyada amb lectura de poemes

“Burgesament ens hem reunit a celebrar la castanyada,
però no panellets, no moniatos, no
fruita gebrada avui. Hom servirà poemes.
I que el silenci cremi pels difunts.
Sembla que tots hem arribat, el cercle
s’estreny, es fa més íntim.
Tot és senzill, però solemne,
com sempre que un poeta pren la veu.”

(Joan Vinyoli, Realitats, 1963)

Avui que burgesament ens reunirem a Premià de Dalt per celebrar la castanyada amb una lectura de poemes, sembla que els versos de Vinyoli parlin de nosaltres.

'Magnòlia en mà', d'Anna Hernández

Quan l’Anna Hernández (Magrat de Mar, 1974) va recollir, a Pineda, el I Premi Blocs del Maresme en la categoria de Cultura, em va obsequiar amb un exemplar de l’únic llibre de poemes que ha publicat (crec) fins ara, Magnòlia en mà (OC Passatges, Niça, 2007). El volum, presentat en versió bilingüe catalana i francesa (traducció, aquesta, de Jep Gouzy), és el resultat d’un enamorament entre l’Anna i els escarrassos de la revista Oc, uns que tenen la curolla de publicar literatura d’autors occitans i catalans. (Per cert, que el darrer plançó d’aquesta història d’amor és l’edició occitana, a càrrec de Jean-François Mariot, de Magnòlia en mà, que acaba de sortir del forn en forma d’opuscle.) Us podeu afigurar com és de difícil trobar aquests papers a Catalunya –cal escriure a ca l’Oc i demanar-los.

Magnòlia en mà és un conjunt de vint-i-vuit poemes de factura delicadíssima i lirisme refinat. Els temes són l’amor i la joia de viure. Damunt els versos plana l’ombra fimbradissa de Maria-Mercè Marçal i Joan Vinyoli. El penúltim poema del llibre és, de fet, de Vinyoli; i l’influx de la Marçal és present en l’erotisme, en la frescor i la intensitat de les imatges –hom diria que els boscos humits i la llum d’Arbúcies (on viu l’Anna) han fet niu en els poemes.

L’amor és l’amor a ella. Una experiència sentimental bicairada (extasiant quan fa l’esplet, dolençosa en decaure), viscuda amb passió i alhora amb lucidesa (“Alienació mental, / passió, que el foc cremarà com foc d’encenalls”, fa un dels poemes). Tots són bons, però l’Anna ateny la màxima intensitat lírica en els poemes breus, formalment senzills i de gran densitat emotiva i semàntica. Com pedres precioses que suporten, cristallines, la màxima pressió. Vegeu-ho:

“Si et sobreviu la flor de neu,
mastega pedres.
L’hivern no eixuga penes.”

Si podeu, no us ho perdeu. Més val magnòlia en mà que estesa de roselles al lluny.

'L'edat del coure', a Premià de Dalt

El Grup de Lectura d’Arts i Lletres de Premià de Dalt ha tingut la pensada de presentar en públic el darrer volum de poesia de Marcel Riera, L’edat del coure (Premi Vila de Martorell 2007), del qual ja vaig parlar en una nota anterior. Em va agradar molt. La presentació anirà a càrrec d’Enric Vila, i Riera llegirà alguns poemes, entre els quals n’hi haurà un parell d’inèdits, “més aviat maresmencs”, diu el badaloní fet premianenc. L'acte serà el divendres 31 d’octubre, sant Quintí -adreçador d'infants rebecs i ploraners- a les 20 h, a la sala de l’Orfeó de la SC Sant Jaume (al bell mig del poble, tocant a l’Ajuntament). Això sí: no prego, sinó que reclamo, de ser convidat a vi dolç i castanyes torrades. Jas un tastet de L’edat del coure, un llibre on el poeta passa comptes amb la seva infantesa:

“EXPLOSIONS

L’ahir ja se n’ha anat però el passat perdura
en la misericòrdia del món. Nosaltres no
som el model que cal seguir –prou que ho sabem–
i hauríem de tornar a néixer en aquest lloc
per refer de memòria el mateix camí ombrós.
Però el cel mai no s’enfonsa, per més que algú ho predigui
de tant en tant, i l’ombra intuïda de Deú –si
hi és, fins i tot si ens veu– no ens escolta.”

Haider, entre la pell i el fuet

Jörg Haider era un dels personatges més tèrbols d’Europa. Els seu discurs xenòfob, neonazi i homòfob feia feredat; i els vots que arrossegava, encara més. Quan la Unió Europea va sancionar Àustria per permetre l’entrada al govern de la FPÖ, ho vaig trobar molt bé: per una vegada em vaig sentir orgullós de ser europeu. I quan Haider va morir, fa pocs dies, no el vaig plorar –per bé que no li desitjo la mort a ningú.

Ara hem sabut que l’ultradretà mantenia una relació homosexual amb el segon de bord del seu partit, Stefan Patzner. Digueu-me frívol, però el que ara m’interessa de Haider és això: la dualitat homosexualitat/homofòbia. ¿És realment una contradiccció? A hores d’ara, psicòlegs i filòsofs hi deuen fer suca-mulla… ¿Me’n deixeu fer a mi? Servidor penso que no hi ha contradicció. Per tres raons.

Primera: moltes propietats no són en el fons contradictòries, sinó antagòniques, oposades i tanmateix compatibles; els éssers humans tenim tirada a la dicotomia: ens bifurquem sense ni adonar-nos-en, pensem una cosa i en sentim una altra, diem una cosa i en fem una altra. De tan habitual que és, no en fem cabal –sobretot en els països d’humitat assolellada, que deia Pla.

Segona: deia Freud que l’inconscient no està sotmès al principi de contradicció, segons el qual (en sentit ontològic) un ésser no pot tenir dues propietats incompatibles. El senyor inconscient, doncs, tira pel dret i ja li pots dir aquesta cuixa no és per a tu si té delit de cuixa.

Tercera: el seu veí de dalt, el conscient, no és pas beneit i sap que tots els afectes són ambivalents; que el sender que va de les conviccions a les perversions és un camí particular; que els espais públic i privat demanen discursos diferents i exigències ètiques vàries; i que cal que sigui així perquè les persones que viuen dins nostre tinguin, cadascuna, la seva eixida.

Per això me n’estaré de bescantar l’ambivalència haideriana. Condemnaré l’homofòbia, igual que la misogínia i el masclisme. Però no furgaré en el ben o mal estar de Haider en vida, atrapat entre la pell i el fuet.

Ràfols Casamada, el traç i la paraula

Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923) està delicat de salut i no ha pogut assistir a la inauguració d’El traç i la paraula, aquest migdia, a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. En lloc seu ha vingut Perejaume, que ha fet tard perquè no tenia present, diu, el canvi d'hora. Disculpat.

L'exposició està dividida en tres parts. La primera mostra trenta-tres obres pictòriques, acompanyades per textos poètics de l’autor. La segona presenta les il·lustracions que l’artista va fer per a La plaça del Diamant, llibre que s’ha reeditat fa poc. La tercera exhibeix un llibre que és el fruit de la col·laboració de l’artista amb Josep Palau i Fabre, Tao-Te-King (1965), les litografies del qual són obra del barceloní.

En Albert Ràfols, la pintura i l’escriptura fan de mal destriar. “La relació –diu l’artista–, naturalment, està en mi mateix; podríem dir que és d’un mateix traç que es produeixen les dues coses. […] No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d’un mateix i únic compartiment: el fons del jo, un lloc on el desig d’expressió s’activa per a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa.”

Els quadres són bells d'una bellesa ombrosa, tènue, feta de claps de llum a la brolla. Com us ho diria. Esclovelleu una emoció i deixeu-ne la pell a sol i serena, que s’assequi, que els colors s’apaivaguin, que la pellofa es crivelli i que pels cruis treguin el nas una lletra, ara un retall de diari, adés el bocí d’una foto esborradissa… i llavors picosseu amb els ulls, com fan els teuladins amb les figues que es baden. I haureu conegut Ràfols Casamada.

L’exposició és oberta fins al 23 de novembre.

Bellesa

“La bellesa –escrivia Spinoza– no és tant una qualitat de l’objecte que hom veu, com un efecte en el subjecte que el veu”. La bellesa viu en el plaer de qui la percep i l’admira, sí. El que no deia Spinoza és si aquest subjecte ha de ser necessàriament humà. L’escarabat merder, ¿sent la bellesa, acarat a una pilota de fems ben rodona? Jo crec que sí; que el plaer estètic no és una prerrogativa humana. Endevino el sentiment de bellesa en tota la fauna i la flora del món. Potser dic un disbarat, però ho sento així. I entenc que les persones vivim la fam de bellesa amb una intensitat inusitada. Els éssers humans anhelem, projectem i engospem dosis elevades de bellesa gratuïta perquè enyorem el Paradís. Sense la bellesa tal vegada no sobreviuríem -així com no ens sentim capaços de surar sense una o altra fe.

De sempre hi ha hagut pensadors que han establert un vincle molt estret entre veritat i bellesa, com si hi hagués entre l’una i l’altra una relació de necessitat. No ho sé veure així: la bellesa no és inherent a la veritat, per bé que aquesta agraeixi la companyia d’aquella. La veritat no ho és, bella, sinó que ens cal la proximitat de la bellesa per compensar-la i suportar-la. Els poetes busquen d’aparellar-les per destil·lar èxtasi, i els que se’n surten fan poesia de la bona. Veritat i bellesa es confonen en el llenguatge poètic, però no es fonen mai en cap llenguatge, perquè pertanyen a esferes distintes de la realitat (objectivable l’una, inapel·lablement subjectiva l’altra).

La bellesa és un abric de l’esperit; la segona residència de les ànimes enquitranades. La bellesa ens omple els ulls de bellesa, ens neteja, ens desinfecta, ens ruixa i ens converteix en un carrer banyat, en un bosc moll després de molta pluja. Sense bellesa no sobreviuríem. L’art és qüestió de vida o mort.

La gran maternitat de Rilke

Diu Rilke: “[…] Tal vegada plani damunt tot plegat una gran maternitat, un anhel comú. La bellesa de la verge és la maternitat que s’endevina i es prepara, que tem i deleja. I la bellesa de la mare és maternitat com a servei, i en la vella hi ha un gran record. I també en l’home, segons el meu parer, la maternitat és física i psíquica; l’acte d’engendrar és també una mena d’infantament, i quan ell crea a partir de la seva plenitud íntima està donant a llum. I pot ser que els sexes siguin més afins del que es creu, i que la gran renovació del món consisteixi per ventura que l’home i la dona, alliberats de tots els sentiments fal·laços i desagradables, no es busquin com a contraris sinó com a germans i veïns i s’uneixin com a éssers humans, per a traginar en comú amb senzillesa, serietat i paciència, la feixuga estiba del sexe que hom els ha imposat.”

(Rainer Maria Rilke, “El sexe és difícil”, Cartes a un jove poeta, 1903)

Dic: I tant, senyor Rilke. A casa ara plana de nou una maternitat extensa que ens abraça i ho amara tot. Un maternitat en dues tongades, la de la fecundació i la del part, i entremig nou mesos de gravidesa repartida desigualment. Perquè l’embaràs d’un servidor –ves– pesa el que pesa.

'El tàlem', de Manel Marí

Va ser l’any 2000, que vaig tenir el primer contacte amb la poesia de Manel Marí (Eivissa, 1975). La Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears havia editat una sèrie de plaguetes, amb el títol Paraula de poeta, que donaven a conèixer els versos de vint poetes balears i pitiüsos. Va ser una bella iniciativa de Damià Pons, llavors flamant conseller del govern progressista acabat d’estrenar.

Un dels escollits fou Manel Marí, que tot just estava sortint de l’ou com a poeta (el 1999 havia publicat Poemes en Gris [Premi Miquel Àngel Riera 1998], i el 2000 mateix, Clarisse i Poemari de descortesia. En la introducció de la seva plagueta, és ben bé que l’eivissenc no sabia què posar-hi: hi deia que la poesia no és només una necessitat, ni la confessió d’una idea o un sentiment, ni un element indispensable en la vida de ningú… i ens quedàvem amb les ganes de saber què és per a ell la poesia. Vaja, que ni remotament no tenia això que se’n diu una poètica. Però, en canvi, els poemes eren bons (sobretot "T’enyoro tèbiament, sense frisances"): els versos hi eren nocturns, vivaços, punxents. Preludiaven el millor Marí.

Diuen que el millor Marí va arribar amb No pas jo (Premi Mallorca de Poesia 2005). No l’he llegit, però en vista del poemari darrer, m’ho crec. El tàlem (Moll, Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2007) és com una espolsada de matalàs. El llibre s’encomana a Joan Vinyoli i Miquel Àngel Riera, la petja dels quals és visible en els versos de l’eivissenc. El tema és la solitud, la decepció, la deriva de qui no sap o no vol adaptar-se a un medi inacceptable (“i encara ens queda temps / per aprendre a tenir vergonya l’un de l’altre”, fa un vers). Els poemes impressionen per la duresa de les imatges i la treballada musicalitat –jas Vinyoli– dels versos, per la intensitat i el nerviosisme de l’expressió, per la capacitat de sotragar l’esperit del lector/oïdor.

Marí acudeix en diverses ocasions a l’imaginari catòlic per a dibuixar, per contrast, els perfils de la desemparança: “No tenint déus que m’assenyalin, / ja no assenyalo els déus”; a voltes amb una unça de rancor: “sé de quins evangelis podríeu ser capaços”; quasi sempre desembossat: “agraït d’haver après que ja he exhaurit els déus”. Un poemari excel·lent, poderós, d’alt voltatge. ¿Em permeteu un consell? Llegiu-lo en veu alta, baldament us prenguin per bojos -guanya molt.

Les guerres col·loquials

L’obra escrita de Joan Maragall és el tema que els meus alumnes de 4t d’ESO havien de desenvolupar en el seu primer examen de llengua i literatura catalanes. Vegeu un dels desenvolupaments:

“Guerres coloquials [sic], Visions i calculs [més sic], El enllaç [resic], Disperses [bravo!] i Seqüencies [ai: quasi!].”

El que més m’ha agradat és això de les “guerres col·loquials”. Ho trobo molt suggerent: totes les guerres haurien de ser col·loquials. Pel que fa a “calculs”, no sé què dir-vos –depèn dels culs, no?

Lleonard Vinci

D’un temps ençà s’està posant en qüestió la biografia i la identitat de Leonardo da Vinci o Lleonard Vinci. Cosa bona, perquè els coneixements que tenim del passat estan farcits d’errors -de vegades de mentides- que cal anar detectant i corregint. En el cas del polifacètic i genial artista toscà, hi ha alguns indicis que obliguen a revisar el personatge.

En primer lloc, el quadre La dama de l’ermini conté una llegenda, a dalt a l’esquerra, en majúscules, que fa així: LEONARD’AVINCI; no és cap rúbrica, doncs: sembla més aviat una inscripció que remet al propietari de la pintura.

En segon lloc, a molts llibres s’afirma que en el quadre La Verge de les roques apareix una araucària, però si hom l’observa detingudament potser hi veurà un margalló. Discutible? I tant! Benvinguda doncs la discussió.

En tercer lloc, hi ha l’escut d’armes de l’artista i enginyer militar. José Luis Espejo, a Leonardo. Los años perdidos, ens fa saber que l’escut del prohom és el de les armes reials catalanes: tres barres vermelles sobre fons daurat. Vegeu-lo aquí, entre d’altres.

En quart lloc, hom ha localitzat una carta de Cèsar Borja, fill del papa -recordem-ho: membres de la Casa Reial catalana- al seu “dilecte familiar Leonardo Vinci”. El fragment fa així: “Commettemo et Commandamo the al nostro Prestantissimo et Dilectissimo Familiare Architecto et Ingengero Generale Leonardo Vinci dessa ostensore…”.

En cinquè lloc, es dóna la circumstància que la mecenes artística de Vinci era Beatriu d’Este, néta del rei Ferran de Nàpols, fill natural d’Alfons el Magnànim. Casualitat?

En sisè i (de moment) últim lloc, és curiós constatar que hom ha assignat a Lleonard Vinci una biografia plebea –inversemblant– que és ben bé la mateixa cançoneta que ens han venut sobre Colom i Marco Polo, tots d’orígens humilíssims si hem de fer cas de la historiografia oficial, obviant que això no lliga amb uns personatges que es relacionaven amb reis i papes amb tota naturalitat.

¿Cal dir que darrere aquestes observacions hi ha en Jordi Bilbeny? N’hi ha que trobaran impertinents aitals consideracions, perquè dissonen amb les lletanies de lloro que són el pa de cada dia a les universitats catalanes. Hi ha sords que cobren per ser-ho.

'L'obra i la por', de Perejaume

Fa pocs dies he enllestit la lectura de L’obra i la por, de Perejaume (Galàxia Gutenberg, 2007). Es tracta d’un assaig líric il·lustrat amb més de cinquanta treballs visuals de l’artista de Sant Pol. Un llibre estrany, suggerent, fascinador, que l’autor defineix com a “modalitat d’assaig, gràfic i icònic, sobre l’oblit i la llum de cada dia. Obrat amb una por que ja no és pas por al full en blanc, sinó que és por al full i del full en negre, por al full i del full transitadíssim, atapeït de signes i grafies, i iconogràficament enquitranat.”

La primera part, L’obra, va ser escrita el 2003 i conté una reflexió sobre el paisatge i la pintura, sobre les veus que intervenen en l’acte creatiu i sobre l’impacte que la noció de públic té en l’obra. La segona part, La por, data del 2005, fixa l’atenció en l’escriptura i es presenta com tres catàlegs de “ratlles” que oscil·len entre l’apunt i l’aforisme.

Perejaume reflexiona sobre la creació artística com una arada que llaurés alhora la terra i el cel: amb profunditat i airívolament, lligant contraris que al capdavall i al capdamunt potser no ho són. Diu el de Sant Pol que la pell i la veu són atributs del món; que els pintors, reduint la primera a paisatge, li han extret la veu, l’han buidada per sota, de faisó similar a “l’extracció contínua de fonts d’energia i matèries primeres a què és sotmès el territori real”. Davant aquesta sostinguda injustícia, Perejaume advoca per restituir a les pedres, als arbres i als altres animals “el dret a veu, a alguna mena de veu”.

Perejaume invoca Descartes (“pensar és saber-se sol dins el llenguatge”) i Pessoa (“tot el món, tota la vida, és un gran sistema d’inconsciències que operen a través de consciències individuals”) perquè li facin costat, i sosté que no som nosaltres els qui parlem a través del llenguatge, sinó que és el llenguatge qui ens parla, “un món inesperadament concebut com a llenguatge ell mateix”. “És el món que ens escriu a nosaltres”, diu Perejaume. I per tant les biografies humanes són signes d’una gran escriptura universal que comprèn també totes les obres (viàries, per exemple) que les persones posem sobre el territori.

Un llibre bellíssim. Una arada de cel i de terra. I una invitació a la relectura.

Hongria als ulls

¿Sabeu per què ahir, diumenge 12 d’octubre, era un dia trist? Perquè el Museu d’Art Modern de Ceret tancava les portes de l’exposició dels fauves d'Hongria. ¿Vol dir això que ens hem quedat sense quadres hongaresos per delectar els ulls i arborar l’esperit? No necessàriament. El traductor i poeta Marcel Riera m’ha fet arribar l’adreça web de can Kieselbach, una galeria hongaresa que exposa (físicament i també a la xarxa) 15.421 pintures de 1.348 artistes magiars. L’he enllaçada aquí –cliqueu on diu Artists.

La pintura hongaresa de la primera meitat del segle XX és espaterrant –crec que superior a la dels francesos. En Riera, que en col·lecciona i en sap un niu, diu el següent: “En tinc un munt de llibres i ja fa anys que vaig arribar a la conclusió que la pintura d'aquell país des de principis del segle XX (i fins a la 2a Guerra Mundial) és del millor i de més qualitat que es va fer a Europa”. Servidor he passat hores navegant dins les sales virtuals i copiant els quadres que m’agraden més. A poc a poc vaig fent una selecció personal d’obres i autors (Pál Molnár, Hugó Scheiber, Attila Sassy, László Mednyánszky, Béla Ibányi, Alfred Lákos i tants altres). Com que no tinc diners per comprar quadres i els llibres són caríssims… Internet és el mannà dels pobres. Us en mostro, a la teulada, un parell mallorquí (de dalt a baix, les obres són d'Attila Sassy, István Szönyi, János Kmetty, Zoltan Klie i Gyula Tálos). ¿Què us sembla?

Premis Blocs Cultura

Aquest cap de setmana s’han concedit els premis als millors blocs de Catalunya (Premis Blogs Catalunya) i del Maresme (Premis Blocs Maresme)[a la foto]. Servidor era finalista en aquesta convocatòria en la categoria de Cultura, però no he guanyat. Paciència. I l’enhorabona als guanyadors, que ho són perquè valen.

El llorejat del Premi gran en Cultura és Jordi Cervera (El bloc de Jordi Cervera). El reusenc està al dia de les novetats (i d'algunes encara no-novetats) en poesia catalana. Maneja informació fresca i abundant, és constant i treballador, i amb poques paraules i menys compliments ens presenta els poetes de casa, els coneguts i els desconeguts, els jovenel·los i els granats. El seu és un bloc imprescindible per als llampats de poesia. A durar!

La campiona del Premi del Maresme és l’Anna Hernández (Magnòlia en mà). El títol del seu bloc prové del poemari que la malgratenca publicà el 2006 a càrrec de la revista occitana Oc. Ahir vaig tenir el plaer de conèixer-la i felicitar-la, i per torna em va regalar el seu llibre de versos. Gràcies! El bloc de l’Anna és una delícia visual, textual i auditiva. És un xibiu consagrat a la poesia, la d’aquí i la de fora, la pròpia i l’aliena, amb una atenció especial a la poesia occitana contemporània, que participa de la revifalla que la cultura occitana experimenta en molts àmbits. A més, l’Anna és una bona poeta: la primera ullada que he fet a Magnòlia en mà (versió llibre) m’ha colpit. No us el perdeu (el bloc). El llibre costa més de trobar i ja en parlarem. Per molts anys!

El sentit de la vida

¿Sabeu quina diferència hi ha entre una escombreta de vàter i la vida? Que la primera té un sentit, i la segona, no. Sempre he considerat que el sentit de les coses ve donat per la seva utilitat o per la seva finalitat; i que, per consegüent, essent la vida un esforç inútil i mancant-li tota finalitat… ¿Drama? Cap ni un. ¿Angoixa? Totes les angoixes fossin com aquesta.

Això ve a tomb perquè he encepegat un article del Diccionario filosófico d’André Comte-Sponville que és per sucar-hi pa: “Sentido”. (Dic veritat: ara hi estic sucant pa.) Si hem de fer cas del filòsof, no vaig foraviat –o hi anem tots dos. Em veig amb cor de resumir en quatre línies les dues idees-peanya de l'article. Primera: el sentit no viu en les coses, sinó fora d’elles; cap acte, signe o paraula no se signifiquen a ells mateixos, ans signifiquen quelcom que és diferent d’ells (“El sentit del món ha de trobar-se fora del món”, deia Wittgenstein amb raó). Segona: el sentit és subjectiu, perquè no és una substància, sinó una relació que establim entre nosaltres i les coses del món. El sentit el posem nosaltres: l’injectem, l’inventem.

¿El sentit de la vida? Només podria ser una cosa distinta de la vida: una altra vida o la mort (cosa que ens aboca a l’absurd o a déu). ¿El sentit del present? Només pot ser el passat o el futur –o sia, coses que no existeixen. “Fer el sentit és la funció de l’art, del pensament i de l’amor”, diu l’autor del Dictionnaire. Ja hem arribat a l’amor, la medecina sublim. I tot seguit rebla el clau: “No s’ha d’estimar la vida perquè tingui un sentit, sinó que adquireix sentit per a nosaltres perquè l’estimem, en la mesura que l’estimem”.

Doncs això. Que no és el sentit qui ens salva la vida, sinó l’amor. Com sempre.

Llengua i discriminació

Josep Murgades va guanyar, el 1995, el premi d’assaig Carles Rahola amb el llibre intitulat Llengua i discriminació, que Curial Edicions va publicar l’any següent. El volum aplega un seguit de textos vertebrats tots ells per la idea que el títol expressa: en tota societat industrial capitalista, la llengua, a més de servir òbviament per als usos comunicatius elementals que li són propis, compleix alhora una clara funció social discriminatòria; com més competència lingüística es tingui, més possibilitats hi ha d’ascendir socialment.

És de calaix: a les funcions sabudes de la llengua (integradora, cohesiva, identificadora i comunicativa) cal afegir-hi la discriminatòria. És bo recordar-ho, ara que la tonyina brama de nou –¿no s’escanyarà mai? Una llengua normal discrimina ferm: qui no la domina està en inferioritat de condicions respecte de qui la sap fer anar. Una llengua subnormal, en canvi, discrimina poc o gens: qui la desconeix pot viure ben xalest en l’altra llengua, relacionar-se sense traves, trobar feina de qualitat… No cal ser gaire llarg per copsar que a Catalunya hi ha una llengua normal (l’espanyol) i una llengua subnormal (el català). La primera garanteix l’èxit de la comunicació; la segona, no. La primera no s’amaga mai; la segona, sí. Als Països Catalans de la Jonquera en avall, el castellà discrimina molt; el català, poc o gens.

Les llengües que discriminen de valent (l’italià a Nàpols, el francès a Lió, l’espanyol a Burgos) tenen garantida una llarga pervivència, i les que a penes discriminen estan condemnades a la marginalitat primer, i a l’extinció després. La pega que té la llengua catalana és que discrimina poc: qui la desconeix no ha d’assumir incomoditats, ni se sent gaire limitat. Normalitzar, doncs, vol dir incrementar el potencial discriminatori del català.

Però es veu que això no ho podem dir gaire alt, perquè els nacionalistes espanyols (els d’allà i els d’aquí) s’enfaden, car consideren que la funció discriminatòria correspon en exclusiva a l’espanyol -i que el gallec, el basc i el català no són mereixedors d’aquest do. Saben que això implica l’arraconament i la desaparició d’aquestes llengües, i només de pensar-hi saliven. ¿Accepteu les seves regles? Bon suïcidi. ¿No les accepteu? Via fora. El que un no pot fer és dir que aquesta vianda no li plau i menjar-ne vint plats cada dia com si res. Perquè això és esquizofrènia, o autoengany. I d’aquí ve un bon mal bocí de la perplexitat famosa.

Vall de Bianya II

Si Guerau de Liost veia ametistes en el Montseny, jo hi veig a Bianya un tupí de malaquites –ho dic pels arbres, clar, que són els grans protagonistes de la vall. Bianya presenta una diversitat arbòria extraordinària. Alzines, aranyoners, salzes, caquiers, oms, plàtans, desmais, nogueres, avets, àlbers, castanyers, grèvols, roures, avellaners, pollancres, ginjolers, etcètera, fan una heterogènia assemblea arbòria que sembla haver pres una determinació rotunda: la de la pervivència. I és que, com a les rondalles, els arbres de Bianya tenen veu i parlen clar, es fan escoltar i exhalen una amable autoritat. Talment fossin els alcaldes de la vall.

Bianya és una de les zones erògenes de Catalunya –l’abundor d’aigua i la proximitat dels volcans hi deuen tenir a veure. És feta d’una carn porosa, tendra, eloqüent. Què diu, és cosa que ha de descobrir el visitant -arreu, la terra parla a qui l’escolta, però només qui l’estima l’entén. A Bianya els pujols són coixins verds que s’alcen damunt matalassos de blat i d’herba, i a les encletxes del paisatge brolla la intensitat: les roselles hi són més vermelles; les margarides, més grogues, i el sol reverbera en el fullam tardorenc com ho fa en el mar en dies de molta claror.

La vall de Bianya i les viles dels encontorns (com Sant Joan les Fonts) també reben immigrants, però els integren sense descatalanitzar-se. Potser que n’aprenguem, tots plegats.

Vall de Bianya I

La vall de Bianya, al ponent de la Garrotxa, és una donzella nua ajaguda panxa enlaire. És l’efecte que m’ha fet aquest cap de setmana, que hi hem sojornat. Enmig, el fondal del ventre, i tot al voltant una desfilada de turons esmussats (i qualque piràmide de forest), com una anatomia de pits i de còccixs, de clavícules, muscles i genolls, tot d’una verdor atapeïda i clapada ça i lla dels colors de la tardor. Sí, els turons de la vall de Bianya són com les sines d’una noieta, el paroxisme d’un paisatge de sensualitat apol·línia.

La vall de Bianya és un espai net i diàfan. Allà on viatgen, els ulls troben un recer on reposar. És un lloc on la naturalesa s’assossega i es celebra alhora. Els bladars (ara verds, adés pallencs), els boscos que s’enfilen compactes pels pujols, les carenes com onades que banderegen sota el cel, els masos superbs de planta quadrada, s’apleguen com si fossin un miratge clos dins una bombolla. Perquè tanta bellesa costa de creure. Avesats com estem a l’amuntegament de lletjor i a l’estridor de tota mena (urbana, viària, industrial…), el bell equilibri de la vall de Bianya sembla que no pugui ser. La relació tràgica que tenim amb el territori muda aquí en cordial empara uterina, car la terra ens agombola i ens afilla.

Penso que aquest espai devia ser molt del gust dels noucentistes, per tal com tot sembla posat aprimoradament al seu lloc i la vall sencera alena amb serenitat i placidesa, instal·lada tota ella en un recés de classicisme vegetal. Hom diria que la vall batega amb el ritme cardíac d’un atleta, sense voler però competir amb ningú. Com si Bianya fos una prolongació de l’Empordà i en qualsevol moment hagués d’aparèixer el vell Asclepi en un revolt de carretera, fent autoestop.

El suïcida involuntari

Sabem que morirem, i això ens converteix en suïcides involuntaris –cosa que és (penso) tan incongruent com certa. Vet aquí –intueixo– la mare de totes les perplexitats, la deu de totes les neurosis, la pedra a la sabata que ens burxa en vida, baldament ens pensem anar descalços.

Pla i els mestres

La troballa no és meva, sinó d’un inconegut (o inconeguda) col·lega que l’ha clavada en el suro de la sala de professors. Gràcies. És un fragment de Josep Pla extret del volum núm. 23 (de títol Àlbum de Fontclara) de l'Obra Completa, publicat el 1972. Parla de dos oficis sofrents:

“En el nostre país hi ha dos oficis que, quan són practicats seriosament, esgoten les persones que els realitzen. Els cuiners professionals acaben gairebé tots rebentats com cigales […] L’ambient del seu treball fa que sempre tinguin set i que a la curta o a la llarga l’alcohol els destrueixi. La pedagogia popular produeix els mateixos resultats, i la nerviositat que provoca el contacte amb eixams de criatures desenfrenades fa que els mestres quedin desfets i arrasats. El desori d’aquests organismes, el permanent contacte amb éssers de reaccions purament sensuals –la criatura és un organisme pansensual–, també produeix set, una set que els mestres no solen apagar amb l’absorció de líquids, perquè generalment són abstemis, però que els aprima i asseca fins a graus d’eixarreïment literalment coriaci.” (p. 418)

Aquest curs m’he decidit a fer només mitja jornada a l’institut. L’altra mitja l’omplo amb els cursos de llengua catalana (per a adults) a l’Òmnium de Mataró. No vull acabar desfet i arrasat, ni tornar prim, sec, eixarreït i coriaci.

Amb veu pròpia

La millor escola d’escriptura de què tinc notícia, a Catalunya, és la de l’Ateneu Barcelonès. Seixanta professors (escriptors, crítics, professionals de l’edició, catedràtics universitaris) impartiran, d’aquest octubre al juny de l’any que ve, vint-i-nou cursos d’escriptura (poesia, conte, novel·la, llargmetratge, teatre, estilística, etc.); sis cursos sobre l’edició; catorze cursos de literatura i humanitats, i quatre d’oralitat. A més, l’Ateneu ha programat un cicle de conferències-col·loqui (Amb veu pròpia) amb escriptors per fer un repàs de la seva trajectòria literària. Us en dic els noms i les dates:

QUIM MONZÓ: 29 d’octubre de 2008
NAJAT EL HACHMI: 5 de novembre de 2008
JUAN JOSÉ MILLÁS: 19 de novembre de 2008
ISABEL-CLARA SIMÓ: 17 de desembre de 2008
JOSÉ MARIA MERINO: 28 de gener de 2009
BERNARDO ATXAGA: 18 de febrer de 2009
ALICIA GIMÉNEZ BARTLETT: 11 de març de 2009
PEREJAUME: 1 d’abril de 2009
MANUEL VICENT: 29 d’abril de 2009
PERE GIMFERRER: 20 de maig de 2009

Tots aquests dies cauen en dimecres. Les trobades es faran de 19 a 21 h. Si voleu assistir-hi, us heu d’inscriure a l’Ateneu (c. Canuda, 6) i fer el pagament (una sessió val 25 euros; un bloc de cinc, 110 euros, i totes deu, 190 euros). Si voleu saber-ne més, truqueu a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu: 93 317 49 08.

Som inimaginables

Imaginem el món des d’un jo que és, al seu torn, un producte impossible de la nostra imaginació. Enfilats dalt d’un mirador, escombrem el món amb els ulls i trobem que tot i tothom és al seu lloc… menys el jo que mira i pensa. No ens veiem i tampoc som capaços d’imaginar-nos. Els altres tenen una imatge de nosaltres; nosaltres no en tenim cap, perquè no ens percebem en tant que cos, sinó en tant que consciència –que és, per definició, inimaginable. Per això som, quan mentalment ens singularitzem, l’objecte d’una elucubració enfebrada –una neurosi, en deia Fuster.

¿La imatge que ens torna el mirall? No ens la creiem, o hi veiem un estrany. Per això l’estona que passem davant el nostre igual, en afaitar-nos, és profundament torbadora. Si ens afanyem, d’arrebossar-nos la cara amb el núvol blanc d’escuma!...

80 anys de la Constitució de l'Havana

El novembre de 1927, Francesc Macià, acompanyat de Ventura i Gassol, es va embarcar cap a Amèrica per visitar els catalans que hi vivien. Els governs d’Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van posar-hi tota mena de traves. Finalment, l’agost de 1928 van arribar a Cuba, on van ser acollits amb calidesa, i sovint amb entusiasme, per les entitats catalanes i les associacions patriòtiques cubanes. L’estada dels dos líders a l’illa es va allargar fins al 13 d’octubre. I van aprofitar el temps.

Josep M. Ferran –investigador cubà d’origen català– ens recorda, en un article recent, que “Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a l’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no se n’aprovés una de definitiva per mitjà d’un plebiscit.

L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a l’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar la Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà. La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte, però expressa l’ànsia independentista dels catalans.”

La nova Constitució –resumeix Ferran– “adopta com a única llengua oficial el català i com a bandera la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel. El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al benestar dels ancians i els discapacitats. Autoritza els consells comarcals i l'Estat a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent-hi el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat –i també la boxa i les corregudes de bous.”

Avui la dita Constitució de l’Havana fa vuitanta anys. I tan jove que sembla!

(PS: Podeu trobar el text íntegre del projecte de Constitució en el llibre Textos per la llibertat de Catalunya, que el Departament de Presidència de la Generalitat de dalt tingué el detall de publicar el 2004.)