"Patrimoni natural", de Jesús Tuson

Des d’una òptica catalana, la sociolingüística és depriment; perquè ens invita a la lucidesa, i en el nostre cas la lucidesa és una font d’infelicitat. Amoïna constatar, amb metodologia científica, que el català està més fotut que no sembla –i mira que ho sembla! I, tanmateix, estem obligats a la sociolingüística. Si a la mentida no hi oposem veritat, si a la confusió no hi oposem lucidesa, si a les agressions no hi oposem dignitat, ¿com diantre ens hem de defensar, a nosaltres i a la nostra llengua? ¿Amb míssils Qassam?

No. Ens hem de defensar amb paraules (respectuoses) i amb idees (justes). Un dels millors agençadors de paraules i d'idees que tenim es diu Jesús Tuson, tots el coneixeu. Els seus llibres són sempre higiènics i estimulants, i ara potser ens calen més que mai. Ahir vaig enllestir la lectura de Patrimoni natural. Elogi i defensa de la diversitat lingüística (Empúries, 2004) i no me’n sé estar de recomanar-lo. Tuson és un “mestre de pensar”, que diuen els francesos: ens ajuda a endreçar les idees, que esdevenen així més fàcils de comunicar i de traduir en acció.

Tuson fa una distinció molt aguda entre monolingüisme militant i monolingüisme natural. El primer és el propi dels qui es desfan en lloances del bilingüisme aliè que els permet persistir en el monolingüisme propi, “perquè estan convençuts que, de llengua, només n’hi ha una: la bona, la clara, la fàcil, la que és portadora de cultura, la internacional, la que té més parlants i la que et salvarà si et trobes en perill de mort”. El segon és el monolingüisme propi de la bona gent que viu a la seva ciutat en la llengua pròpia del país, que és usada tothora i arreu i que per això és invisible (com l’aigua del mar és invisible per als peixos), però que si es troba lluny de la seva ciutat monolingüe pararà l’orella, s’interessarà per la nova parla que l’envolta, mirarà d’aprendre-la i la incorporarà a la seva vida. Els primers són uns poca-soltes als quals algú (tot un Estat) els ha enverinat el cervell –no els convidéssiu pas a sopar! Els segons són gent normal, oberta i amable –“aquests sí que els podeu convidar a sopar de tant en tant”.

Això i més coses bones, hi ha a Patrimoni natural.

Sóc un passavolant

Sóc un passavolant. Entro i surto de mi com ho fa una mosca per la finestra oberta d’una casa. Però ni dins ni fora del meu cos sóc jo. Per sort. De fet, em sento alliberat de l’obligació de ser algú. Per primera vegada a la vida, després de tants anys, he deixat de voler ser jo. He fet net, m’he buidat. Quin descans. La consciència que ara tecleja aquestes lletres s’ha emancipat del neuròtic egocèntric que cavava dins el cos un cau impossible, una presó intolerable. Finalment em puc presentar lleugerament i relaxada: sóc un qualsevol. Sóc ell. Sóc tu, per tal com ara mateix les nostres consciències són una de sola. ¿Ho celebrem?

POUM de Llavaneres: més del mateix

Els urbanistes que han elaborat i revisat el POUM de Llavaneres el van explicar ahir amb calma al regidor i als membres de SOS Llavaneres, que van tenir el detall de convidar-me a la trobada. Els ho agraeixo de tot cor.

En vam sortir preocupats. Les diferències entre el POUM de l’anterior equip de govern (PP+PSC) i la proposta del govern actual (CiU+ERC+GL) són quasi imperceptibles. Es mantenen els criteris generals, que són bons: agençament de la riera com a eix estructurador del municipi, preservació de les àrees forestal i agrícola, conversió del nucli històric en zona de vianants, dotació d’equipaments al sud del municipi, i habilitació d’un passeig marítim on ara hi ha l’N-II i la via del tren. Bé.

Però es preveu exhaurir tot el sòl urbanitzable. Hom vol edificar 2.586 habitatges (803 dels quals, al barri de Sant Pere), als quals cal sumar els habitacles nous que es faran a les zones urbanes consolidades. Tot plegat comporta la construcció, en dotze anys, de més de 3.000 habitatges, i per tant es preveu que el municipi dupliqui la població en pocs anys (de 10.000 a prop de 20.000 habitants). Aquests eren els plans de l’equip de govern anterior. Som on érem.

El re de la cosa és que l’Ajuntament no té sòl municipal on posar-hi equipaments, i que per aixecar un institut –és un exemple– en un solar de 7.000 m2 n’ha d’urbanitzar 70.000, el dècuple. És un drama. ¿Com hauríem d’afrontar-lo? Doncs probablement al revés de com l’afronta l’Ajuntament: definir primer els equipaments irrenunciables, dotar-los de la màxima polivalència i desenvolupar només la superfície urbana que sigui imprescindible per fer-los. I, en algun cas, expropiar. I prendre paciència amb els equipaments que poden esperar. Tot plegat és dur, i una mica frustrant si voleu.

Però l’alternativa és la transformació del municipi en un engendre urbà massificat, col·lapsat i despersonalitzat. ¿Què hem de fer?

¿Pedro de Llanos era Pere Desplà? Una altra possible suplantació

Des de fa un temps, en Pep Mayolas estira alguns dels fils que en Jordi Bilbeny ofereix als investigadors que vulguin enfilar-los. Un d’aquests fils és el de Pedro de Llanos, un nom que probablement suplanta el de Pere Desplà. Mayolas va argumentar-ho el 16 de novembre de l’any passat, a Arenys de Munt, en el 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Mentre no se’n publiquen les actes, l’estudi es pot llegir al núm. 112 de la revista Terra Rubra de la Vila de Tarroja –que és el que tinc a les mans. Us en faig cinc cèntims.

Els historiadors Hugh Thomas i Consuelo Varela parlen als seus llibres d’un Pedro de Llanos, vell amic d’en Colom, que l’almirall va nomenar factor seu a Santo Domingo per defensar els seus interessos davant l’ordre d’embargament de totes les rendes de Colom dictada el 1505 pel rei Ferran. Consta també un Pedro de Llanos que com a “escribano de nao” cobra uns diners a l’illa Española. Mayolas postula que els dos Llanos són la mateixa persona, car tots dos duen comptabilitats (la del rei, la de Colom, la d’una nau) en el mateix escenari. Aquest personatge apareix ara com a Llano, adés com a Llanos; això, i l’amistat antiga amb Colom, fa pensar en la deturpació censora d’un Desplà.

Doncs bé, en Mayolas s’arromanga i busca un Desplà que a finals del segle XV s’avingui amb el perfil d’un factor, comptable, tresorer o capità de nau. I no només el troba, sinó que detecta una espessa xarxa que vincula els Desplà de Barcelona amb Colom i amb els primers conqueridors de Mèxic. Tot plegat fa de mal resumir: cal llegir-ho.

Deixeu-me dir només que els Desplà foren un llinatge de mercaders i ciutadans honrats documentats a Barcelona des del segle XIII. Que un Pere Desplà exercia el càrrec de clavari (el funcionari del municipi encarregat de les finances) a Barcelona el 1454 i que abandonà temporalment el seu càrrec perquè “se n’anava per mar”. Que aquest Pere Desplà fou tresorer de casa i cort del rei de Catalunya el 1465 i més tard a partir de 1472. Que aquest prohom va ser present al setge de Girona del 1462 junt amb Joan (Cristòfor) Colom. Que si en el curs de la guerra contra Joan II, Joan Colom fou encarregat de custodiar, transportar i repartir diners de la causa de la Generalitat, i Desplà era tresorer, forçosament tenien tractes -cosa que lliga a la perfecció amb el qualificatiu de “vell amic d’en Colom” que Hugh Thomas atribueix a Pedro de Llanos.

I el trancaclosques fóra encara més congruent si resultava que Sebastián del Cano (o Canos) era en realitat un Çacirera de Canós, i que els Ercilla de la història oficial eren en realitat els Erill de Catalunya. Vet aquí dos caps més per enfilar. Apassionant, oi?

"Els estius", de Josep Porcar

No sé si hi ha lectures d’estiu. Els suplements literaris dels diaris s’entesten a dir que sí, i de fet era un clàssic llegir les novel·les de “La cua de palla” amb ulleres de sol, estenallats a la platja damunt la tovallola. No sé què dir-vos. Jo no he estacionalitzat mai les lectures. Em passa només que a l’estiu em veig amb cor d’envestir patracols perquè hi ha més temps: els Evangelis d’en Mira, les novel·lasses dels russos, la relectura de Montaigne… Si no els clavo queixalada a l’estiu, em costarà fer-ho a l’hivern.

Vaja, que si ara m’he enviat Els estius (maig 2008) d’en Porcar no és perquè casi amb el gaspatxo fred, sinó perquè sí, perquè em plau. Els estius està publicat en doble edició, digital (Edicions Dos Punt Zero) i impresa (Brosquil Edicions). Els versos de la xarxa, diu Porcar, “ja són compartits per un públic lector molt més nombrós i divers que l’esperable d’una llibreria tradicional”; cosa que és evident només contrastant el nombre de visites del web amb els mil exemplars de la primera edició impresa. Porcar, que edita Blogs de Lletres, el primer hiperblog català de literatura a la xarxa, és un partidari convicte de la literatura 2.0. Per al castellonenc, l’edició digital d'Els estius és "un primer assaig del que podria ser un suport molt digne per a la poesia escrita, un sistema de publicació que prescindeix de la impremta, de la tala d’arbres, de la contaminació de la indústria del paper i, sobretot, de les vies tradicionals d’edició de poesia al nostre país.”

Porcar admet que els versos d'Els estius s’han passejat per les mans de tres jurats de diferents premis literaris, sense rebre els llorers buscats. Li agraeixo la sinceritat -i la humilitat, en un gremi tan carregat d’estufera. Beure’s els fracassos amb esportivitat i tirar endavant a pesar de tot és una de les proves de foc per a tot escriptor: si hom la supera, segur que hi haurà pescada. (Els versos d’un servidor també s’han estavellat, i més d’un pic han pasturat la sorra del desert. Ja mirarem de fer-ho millor.)

Els estius tracta de la persistència de tot allò que és sòrdid en l'aparent vaga del temps. Hom té la sensació que a l’estiu no passa res, que tot i tothom s'ajeu i el temps s’atura. I no és cert: a l’estiu, “de nit, a les platges, la mar tomba castells”. I és a l’estiu que la gent mor en el metro de València i també a la ciutat libanesa de Canà, sota les bombes israelianes. Els versos d'Els estius són solars i prenen per motiu estampes estiuenques, vacacionals, sobretot de platja. Unes estampes en què es torra un feix gros de misèria humana, unes platges com cassoles al foc, uns estius dins els quals l’obscenitat i l’horror no fan vacances. Vegeu-ho:

"After sun

[…]
Els exiliats abandonen l’infern
apunyalant un crepuscle vell,
previsible, perfumat amb l’after sun
que albarda la sentor real
de sofre i podriment.”

Els estius és un poemari suculent, de digestió lleugera, en el qual trobo a faltar, però, el frèndol de Crònica de l’ocupant. Deu ser l’estiu, que fa veure que convida a la calma.

"Amor pirata", de Ronny Someck

Seguint el rastre de Manuel Forcano, arribo a Ronny Someck. El poeta barceloní va traduir al català una selecció de poemes de l’israelià i els va publicar el 2006, a Proa. L’antologia, que du per títol Amor pirata, conté poemes dels nou llibres publicats per Someck entre 1976 i 2004. L’israelià no ens era del tot desconegut: el 2000 Proa n’havia publicat alguns poemes, d’ell i de Tamir Greenberg, al volum En paper de vidre; d’altra banda, Someck ha estat traduït a trenta-nou llengües.

Ronny Someck és un dels poetes més populars d’Israel. Nascut a Bagdad el 1951, quan just tenia dos anys es va refugiar amb els seus pares al nounat estat d’Israel. Durant alguns anys visqué de manera molt precària en una maabarot, un enorme campament de tendes de campanya, fins que va rebre del govern una destinació definitiva en un suburbi de nova planta al afores de Tel-Aviv. Els records de la seva infantesa en aquests espais rònecs poblen la seva poesia. Estudià literatura i filosofia hebrees a la Universitat de Tel-Aviv, i poc després començà a publicar poesia. Ha rebut guardons tan sonats com el Primer Premi de Poesia Iehuda Amikhai i (en dues ocasions) el Premi del Primer Ministre. A hores d’ara ensenya literatura en un centre d’ensenyament secundari de Tel-Aviv.

Someck escriu una poesia de sabor alhora local i universal, cosa que el fa accessible als lectors de tot el món. S’ocupa de les circumstàncies bàsiques de la vida quotidiana, les quals, per la via d’una poderosa alquímia metafòrica, adquireixen un sentit global que abraça trossos bons de condició humana. Hom diria que Someck parteix de la superfície de les coses i, en comptes de precipitar-s’hi en cerca de pregoneses, s’eleva com un ocell. Verbigràcia, vegeu el poema “Blat”:

“Un camp de blat oneja al cap de la meva dona
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.”

Per acabar de presentar-vos Someck, el millor que puc fer és deixar parlar Forcano: “L’estil de Ronny Someck és el d’una lírica concisa, d’expressió breu, per bé que d’una gran inventiva, capaç de sorprendre el lector. Poua la seva imatgeria en la cultura pop del Tel-Aviv de la seva joventut. En els seus versos conviuen Tarzan, Marylin Monroe i Gregory Peck amb personatges i paisatges de ressonàncies bíbliques o de la tradició jueva.” També hi ha l’humor, el sexe, les felicitats petites i les ganivetes de l’enyor que rasuren l’Irak dels pares:

“Oh, Tigris, oh, Eufrates, serps amables
en el primer mapa de la meva vida,
com heu mudat la pell i sou ara escurçons.”

Gràcies, Manuel.

"Ningú ha escombrat les fulles", de Jordi Llavina

En un post anterior vaig escriure que el conte és una arma precària que només és operativa quan renuncia a competir amb la novel·la i s’alia amb la poesia. Doncs bé, després de llegir els divuit contes del recull Ningú ha escombrat les fulles (Ara Llibres, 2008), de Jordi Llavina, em refermo en el dit article de fe.

I és que els contes de Llavina són uns artefactes on s’engranen a la perfecció materials diversos molt difícils d’equilibrar; a saber: una precisió prodigiosa, agilitat narrativa, tensió psicològica, eficàcia lingüística i un lirisme molt ben cordat. El fil conductor dels contes no és altre que la complexitat de les relacions humanes, els protagonistes de les quals són infants, vells, amants, desamants, examants, amics…

Es nota que són els contes d’un poeta. Llavina “dibuixa” paisatges emocionals a partir de coses menudes i detalls que habitualment passen desapercebuts, però que posats junts són el món. Llavina sembla fer com el poeta romàntic William Blake, que volia “descobrir l’univers en un gra de sorra i el cel en una flor boscana”, encabint “l’infinit al palmell de la mà i l’eternitat en una hora”. Llavina no fa això, però s’hi acosta molt. Per exemple. Per suggerir el dibuix de les llambordes sota una fina capa d’asfalt en un carrer, diu que és “com quan una rajola de xocolata ha quedat exposada al sol, es comença a fondre i perd la nitidesa del dibuix reticulat de les preses, tot i que encara es pot distingir sense forçar gaire la vista”. Déu n’hi do, no? Doncs Llavina fa el mateix amb les olors, els colors, els sorolls… sense entretenir-s’hi mai més del compte.

D’aquí l’agilitat. D’aquí la plasticitat. D’aquí la meravellosa concordança que hi ha entre les emocions i les sensacions dels personatges, de manera que aquelles no es poden entendre sense aquestes, i viceversa. I d’aquí també que la tensió narrativa no s’encalla en enrarides densitats –un defecte habitual en molts poetes que s’estrenen en el gènere del conte.

Vaja, que la tercera incursió de Jordi Llavina en el terreny del relat breu (després de Dies de Galícia i La capa d’ozó) és més que reeixida, una incursió que el confirma com un dels millors escriptors joves que exerceixen als Països Catalans. Per molts anys.

[PD: El poeta Ricard Garcia ha fet una anàlisi del llibre d'en Llavina, més extensa i aguda que la meva, en el seu blog; la trobareu aquí.]

Benvinguda al món, Queralt!

Benvinguda a aquest món de mones, Queralt. Nascuda a Berga i empadronada a Bagà, berguedana ets de dalt a baix, i a rampeu del Moixeró fas niu. La Montse i en Joan Carles (la mama i el papa) ens han dit que passes moltes hores en braços d’un Dionís que nom Morfeu. Gaudeix-los a tots. Quan siguis més gran ja et vagarà de cenyir uns altres dionisos. Com que ara no et podem besar ni abraçar, et fem a mans uns versos d’un poeta israelià de nom Ronny Someck, que són per manera de besos i abraçades:

“POEMA PER A UNA NENA ACABADA DE NÉIXER

Els dies que vas néixer els paletes de la felicitat
van escalfar-se les mans davant un foc encès
amb el llumí de la teva vida.
Nit a nit m’hipnotitza la veu del teu respir
i m’és com la llum intermitent d’un far per a un mariner
a qui gairebé esquarteren
les dents del mar.”

(Ronny Someck, Bloody Mary, 1994 [trad. Manuel Forcano])

Joana, Francina i Joan

"Sarajevo crema com una peça de sàndal"

“I sóc jo que la cremo, i n’occeixo tothom que veig pels carrers”, hauria pogut afegir Radovan Karadzic en el seu poema (molt dolent) sobre Sarajevo. L’Inefable feia versos, i els publicava (cinc llibres i dos premis literaris). Ara sabem que els txètniks serbis carregaven els fusells amb poesia, que Srebrenica va morir sota ràfegues de versos, que els obusos que torturaven Sarajevo eren pura lírica. “¿Per a què els poetes en temps de misèria?, s’interrogava Hölderlin. “Per sobreviure a la misèria”, responíem mentalment. ¿Quina pregunta ens hauríem de fer ara? Només se m’acut aquesta: “La poesia al servei del genocidi, ¿és poesia?”. I sento totes les vísceres que criden NO! a l’uníson. Són les mateixes vísceres que van pair Pla i Céline… Sia com sigui, no caurem en la temptació d'estrafer Adorno: després de Srebrenica cal tornar a escriure poesia lírica.

Lenin i la llengua comuna

Sí, ja ho sé, que el leninisme és més fòssil que Pompeia. Jo també el tinc superat –només faltaria. Però és que, repassant Lenin, un troba sorpreses delectables i –ai!– de trista actualitat. Ara mateix, manejant un volumet de títol Cuestiones de lengua y literatura, de Vladimir Ilich Lenin (Ediciones Vanguardia Obrera, S.A., 1990), encepego l’article dit “¿Es necesario un idioma oficial obligatorio?”. I clar, no sé contenir la curiositat i m’hi capbusso. Vejats què hi deia, Lenin –tradueixo al català:

“Els liberals es diferencien dels reaccionaris en el fet que admeten el dret a rebre ensenyança en l’idioma matern, si més no a les escoles primàries. Però coincideixen plenament amb els reaccionaris pel que fa a la necessitat d’un idioma oficial obligatori. […] ¿Com en justifiquen la necessitat, els partits que el propugnen? […] diuen que és necessari en interès de la «cultura», d’una Rússia «unida» i «indivisible», etc. […] També nosaltres estem a favor que tot habitant de Rússia tingui l’oportunitat d’aprendre el gran idioma rus. Allò que no volem és l’element de coerció. No volem que la gent sigui duita al paradís a cops de garrot. Perquè per molt boniques que siguin les frases sobre la «cultura» que vostès pronuncien, l’idioma oficial obligatori comporta coerció, implantació forçosa.

Per això els marxistes russos diuen que NO hi ha d’haver un idioma oficial obligatori, que la població ha de disposar d’escoles en les quals l’ensenyament s’imparteixi en tots els idiomes locals i que a la Constitució hi figuri una llei fonamental que prohibeixi tots els privilegis de qualsevulla nació i tota violació dels drets d’una minoria nacional.” (Proletárskaia Pravda, núm. 14, gener 1914)

Ja veieu que Lenin va deixar ben retratats els soidisants «liberals» russos, i fa gràcia constatar que els actuals «liberals» d’Espanya són un calc d’aquells. I és que ja ho deia el (gens leninista) Pessoa: “No hi ha liberals sincers. D’altra banda, no hi ha liberals”.

Mbaye Gaye

Mbaye Gaye és un dels vint catalans nous que Víctor Alexandre entrevista a Nosaltres, els catalans (Pòrtic, 2008). Gaye és un jove senegalès que va arribar a Catalunya el 1990. Al principi no en sabia res, del nostre país, però de seguida s’hi va identificar, “perquè al Senegal tenim una situació molt semblant. Nosaltres tenim la nostra pròpia llengua, que és el wòlof, però els colonitzadros francesos ens van obligar a parlar francès. Ara parlem francès, però no és la nostra llengua. El francès és una llengua imposada.” Avui Mbaye presideix la Comissió Social de l’Associació de Residents Senegalesos de Catalunya.

Gaye de seguida va posar interès a aprendre el català, tot i que l’horari de la feina (de set del matí a set de la tarda) li ho posava difícil. Però ho va fer, i la seva complicitat i identificació amb Catalunya el dugué a la normalitat de parlar sempre en català –una opció que li ha estat avantatjosa, a pesar de l’estúpida incomprensió d’alguns catalans de soca-rel: “No puedo hablarte en catalán, contigo no me sale”, se sent dir. Diu Mbaye: “Perquè la gent tingui confiança en tu és molt millor parlar català. Inspires molta més confiança en l’altra persona i amb la confiança comença tot. La deducció immediata del català és que tu estàs interessat en el país i això fa que la comunicació sigui més fluïda. Jo faria el mateix al Senegal. Si un nouvingut em parla wòlof li obriré molt més les portes que si em parla francès”.

Però un dia Mbaye va viure un pas desagradable –el qual, lluny d’acovardir-lo, l’ha refermat en la seva catalanitat. Els van detenir, a ell i a un amic, en un control d’immigrants que la policia nacional feia al carrer Escudellers de Barcelona. Tenien els papers en regla. Els dugueren a la comissaria del carrer Nou de la Rambla. Mbaye tenia necessitat d’orinar, però no l’hi van deixar. Al seu amic no li van pegar, però a ell sí, i mentre l’atupaven un agent va dir: “¡No me habléis en esta lengua que aún me enciendo más!”, i un altre intentava humiliar-los dient-los: “¿No veis que la gente se reirá de vosotros?” “No volien que parléssim català”, diu Mbaye. “Per això, quan dèiem «nosaltres parlem la llengua de Catalunya», encara s’enfurismaven més”.

L’endemà, després de passar la nit a la gàbia, Mbaye va demanar que el portessin a un hospital per fer-se un reconeixement. Li digueren que no podia ser per raons de canvi de guàrdia i el van dur al dispensari de Perecamps. Era el 25 de gener del 2002. Allí “el metge em va tractar com si fos un delinqüent o un indesitjable. Després vaig estar a punt de posar una denúncia contra el metge, perquè, encara que jo hagués estat un delinqüent, ell tenia el deure de tractar-me amb correcció, cosa que no va fer.” A pesar de les marques dels cops, ben visibles, el metge li va receptar una aspirina, el va engegar i va redactar un informe favorable a la policia.

Mbaye Gaye havia descobert Espanya.

Un amic a Espanya

El títol no és conforme, perquè Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) no fa el que fa per amistat, sinó per honestedat intel·lectual, per pruïja de rigor científic, per amor a la veritat en definitiva. Ja ho ha dit Màrius Serra, però ho repeteixo: el seu darrer llibre, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Ed. Península, 2008) és la millor rèplica al recent "Manifiesto por la superioridad del castellano" (la llegenda no és exacta, però la intenció sí).

Estem tan avesats que l’ase li digui al porc orellut, que de vegades ens mig creiem les animalades que a Espanya diuen de nosaltres. És molt fàcil badar i perdre de vista que el nacionalisme lingüístic és una construcció castellanoespanyola erigida contra nosaltres; que molts catalans som nacionalistes –clar, quin remei–, però no som nacionalistes lingüístics, car postulem el coneixement, l'ús, la vida, el valor, la dignitat i la igualtat de totes les llengües del món, començant per la nostra –per on hem de començar, si no? Som l'esquerra sociolingüística del planeta.

El nacionalisme lingüístic, diu Cabrera, “se basa en la idea fundamental de que la variedad lingüística privilegiada como portadora de la unidad nacional es superior intrínsecamente, por sus propiedades características internas, a las demás y, por tanto, está destinada a arrinconar y eliminar a las demás variedades lingüísticas que, en un proceso descrito desde un evidente darwinismo social lingüístico, no están en condiciones de competir con ella, por ser menos aptas. Llegamos así a la discriminación lingüística, que tiene su expresión más habitual en el bilingüismo sustitutivo.”

Moreno busca (i troba) els rastres d’aquesta ideologia lingüística en centenars de textos acadèmics i erudits, escrits per autors considerats de gran solvència intel·lectual, contemporanis i del segle anterior. A l’altra cara de la moneda, es fa amic de la veu assenyada i lúcida de Ninyoles. El catedràtic de lingüística general desemmascara els prejudicis supremacistes que treuen el cap, ça i lla, en escrits aparentment neutrals i no nacionalistes. Moreno té presa la mida als seus autors i els descriu molt bé. Diu:

“Las actuaciones de los grupos no dominantes a favor de su lengua, de su cultura y de su independencia política se tildan de nacionalistas, mientras que las de los grupos dominantes se califican como no nacionalistas. Pero es que las actuaciones de los denominados grupos no nacionalistas también se fundamentan en la defensa y promoción de una lengua, una cultura étnica y un poder político de una nación concreta y, por tanto, son igualmente nacionalistas. Además, el nacionalismo disimulado de la nación dominante suele ser mucho más intransigente, antidemocrático y particularista que los nacionalismos dominados [la negreta és meva], dado que la etnia dominante dispone de los mecanismos políticos, económicos, administrativos y militares adecuados para aplastar por la fuerza cualquier intento importante de autoafirmación de los grupos o naciones minoritarios o no dominantes.”

Ho deixo aquí, que com a botó de mostra n’hi ha prou. (Ja sabeu quin llibre podeu regalar als familiars d’Andalusia o Extremadura quan els visiteu o vinguin ells de visita.)

Eliot fortuït

Diu T. S. Eliot: “La majoria de les persones no s’adonen que si no continuen produint grans autors i, sobretot, grans poetes, la seva llengua es deteriorarà, la seva cultura es deteriorarà i potser serà absorbida per una de més forta.”

Observo: Senyor Eliot, ¿us han dit mai que, si no fóssiu anglonord-americà, seríeu català?

Replica Eliot: Això, jove, és parlar per parlar. Perquè, per dir un cas, bé que em plauria ser danès.

Retopo: És que els catalans, senyor Eliot, ens delim per ser danesos.

Concedeix: Em sembla que us entenc. Però molt em temo que aquí, al Cel, les dobles o triples nacionalitats no s’estilen.

Faig: Tant és, senyor Eliot. Vós sou de casa.

Eliot: Us agraeixo el compliment. Si mai torneu fer cap per aquí, demaneu per mi, que la farem petar.

Jo: Serà difícil. El Cel no em ve de pas i el camí que hi du m’és estret.

Ell: Ah. Quin greu que em sap!

Teresa Colom a la veu

Ahir, Nit de Poetes al Poesia i + de Caldes. N’eren tres, però va ser la nit de la Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973). En Jaume Subirana ho va fer bé: els seus versos ens feien nedar com peixos dins aigües quietes. La Marta Pessarrodona es veia obligada a explicar llargament els seus poemes, de tan poblats que són d’experiència cultural –uns poemes bons per a la lectura silent, però no tant per a la declamació.

Teresa Colom recitava de memòria –com ho feia Palau i Fabre, i per a enveja d’en Subirana. La urgellenca la coneixem poc, per aquí, perquè fa anys es va fer andorrana i els tres volums de poesia que ha estampat són mals de trobar, car els han publicat petites editorials d’Andorra. Es tracta de Com mesos de juny (Edicions del Diari d’Andorra, 2001), La temperatura d’uns llavis (Edicions del Diari d’Andorra, 2002) i Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005); i ja té enllestit un quart poemari, que ha de veure la llum aviat. La Colom és una poeta celebrada a Andorra, i ara que s’ha traslladat a Barcelona li serà més fàcil obrir-se camí per aquí baix.

La poesia de Teresa Colom és d’un intens alè romàntic. Els sentiments estan pastats amb elegància i contenció; hi ha una intensitat emotiva que és encomanadissa i fimbrant; hi ha dubtes i esquerdes i avencs, que hom observa sense angoixa ni vertigen. El sentiment de bellesa i l’alegria de viure li estalvien de llenegar dins les fosses sèptiques de l’ànima, per les quals han transitat tants poetes, des de Baudelaire a Alzamora. Ella no es deixa caure per aquest pendís. Teresa Colom ens ofereix un àpat de versos que són com caliveres al febrer; un àpat els ingredients del qual són -pel que en sé- aquests:

L’AMOR: “Digue’m una sola vegada que t’esperi / i quan hagin passat masses nits / deixaré de comptar les nits.”

EL DESIG: “Despulla’m […], sent la meva pell només mirant-me”.

LA PASSIÓ: “De vegades dius que no m’entens. / Te’n recordes del gelat de pebre blanc del tailandès? / Fred i calent, delicat i salvatge.”

L’ÀNSIA DE TOTALITAT: “reduir l’infinit de l’home a mesures de la terra, / és només més pràctic; / un decimal per a la rica inexactitud”.

L’ANHEL D’AUTENTICITAT: “a un artista que té totes les illes sense civilitzar del món a dins, / poblades amb tots els animals, / li exigim illes d’edificis, quadriculades”.

LA FEBLESA DE LA IDENTITAT: “Quantes estrelles llancem al cel / que, encara calentes, ens tornen a caure al damunt.”

EL HIATUS INTERN: “Sovint, he semblat ser més feliç que no era. / Suposo que els somriures atrauen el verí de les serps.”

Molt de gust de coneixe’t, Teresa.

Com afrontar la crisi (II)

Nomia –nom, suposo– Fernando. Un lisboeta replantat a la més meridional de les ries gallegues (ara s'estava a Vigo, adés a Cangas). Un mestre. Un far per a les víctimes més tirades de la crisi econòmica que ens escanya, o sia, per als qui perden la feina i se’n van de potes al carrer.

Jo m’hi feia perquè ell era de la colla de la meva nòvia d’aleshores, la Mar, una canguesa de la ceba galaica. En Fernando tenia una làbia com un castell de focs. Lligava molt, per la via d’estabornir les seves víctimes amb una vèrbola efervescent i simpatiquíssima. Anar de viños amb ell era una festa. Però no pagava mai. Ell animava el corral, ens feia riure i restablia el bon rotllo quan la conversa prenia tons grisos. En contrapartida, els altres pagàvem les misses. I només protestàvem quan ell no hi era: ten mais morro que a Cies gorda!, rondinàvem.

No cal dir que en Fernando se’ns ajuntava sempre que podia, que era dia sí dia també. I com que els viños s’acompanyen amb tapes, i quatre viños fan cinc o sis tapes, doncs sopava de gratis. I per dinar, transhumava: un dia a casa de l’un, l’endemà a casa de l’altre -a la Mar i a mi ens tocava dos pics per setmana. Però el virtuosisme d’en Fernando anava molt més enllà de tot això. Un dia ens va dir que havia trobat feina a no sé quin institut del teatre. Vam tirar coets, clar. I tot seguit va fermar ben estreta l’Eva (una amiga de la Mar), es van posar a festejar i quatre dies més tard ja vivien junts, a Cangas do Morrazo. I l’Eva de filis, tu.

Quan la cosa fa un any i busques que dura, l’Eva busca el feix de bitllets que duia a la cartera i no hi són, i sospita d’algú de la feina. Quin mal rotllo! El mes següent torna a trobar la cartera buida, i més tard, tornem-hi. L’Eva treia foc pels queixals. Se li acut trucar a en Fernando a la feina, però repara que mai no li ha dit el número. El busca a la guia i truca: a l’Instituto do Teatro no coneixen cap Fernando portuguès. El busca pertot i no el troba, i al vespre no compareix. S’ha fos. I no és sols l’Eva: un munt de gent busca en Fernando per exigir-li el pagament de deutes i/o fer-li una cara nova.

L’Eva repassa mentalment l’any bo de convivència amb en Fernando i lliga tots els caps. Al llarg d’aquests mesos el lisboeta ha simulat una feina i un sou, ha escenificat una rutina laboral, sortint cada dia de casa a la mateixa hora i tornant a hores també creïbles, mentre la dona i els amics el mantenien.

Pàries de la crisi, aturats forçosos, preneu llum de na pintora.

Un article imprescindible d'en López Tena

No us perdeu l'article que l'Alfons López Tena va publicar al Punt l'11 de juliol passat. Les dades que posa sobre la taula són la millor radiografia que he llegit de la Catalunya del 2008, i fan palesa la patètica inutilitat de l'autonomisme i dels discursos que li són adjacents (tipus federalisme, confederalisme i romanços d'aquest demble). Contra el costum, em permeto de copiar-lo. Vet-lo aquí:

"CATALANISME I REALITAT

Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen «discussions essencialistes», com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina. L'autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si tenim aigua i com els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2,4% la prevista pel 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o hi inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, si hi inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i si els dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4,8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.

L'autonomisme no resol res L'autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d'un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52,7%), català oficial a la Unió Europea (74,4%), gestionar tots els transports (79,1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68,6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens correspon la decisió.

Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s'ha duplicat els darrers 10 anys, i més d'un 10% del PIB català se'n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions d'euros i 2.622 euros per càpita; l'obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s'esfondra al 104,6% del conjunt i és el 9è per comunitat autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre que Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12a en creixement entre les comunitats autònomes, i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre que Madrid en guanyava 46.490 i Espanya, 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l'Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d'alta qualificació.

La realitat és que l'autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s'han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen el PP i el PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l'Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l'objectiu espanyol d'arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se'n surt.

És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només ho és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre que l'autonomisme impotent només en parla."

Alfons López Tena

Personal i transferible

La poesia tracta de tot allò que és personal i transferible, i que, en el procés d’obrar la transferència, malda per despersonalitzar-se, per esdevenir –si tal cosa és possible– objectual. Això, Eliot i Ferrater ja ho deien (més ben dit) a la seva manera. Vejats:

T. S. ELIOT: “La poesia no és un alliberament de l’emoció, sinó un defugir l’emoció; no és l’expressió de la personalitat, sinó un defugir la personalitat. Però, naturalment, només els qui tenen personalitat i emocions saben el que significa defugir-les”.

GABRIEL FERRATER: Escrivim poesies per veure “fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du […] a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.”

Ens repetim com possessos. Servidor repeteixo Eliot i Ferrater, Ferrater repetia Eliot, i segur que Eliot repetia algú altre. Semblem lloros.

[Gràcies, notaire, per exhumar la reflexió ferrateriana i fer-me'n memòria.]

Toni Ibàñez, poeta turbodièsel

El títol no conté cap enigma. Turbo, per la potència verbal, emotiva i intel·lectual; dièsel, pel llarg recorregut que en Toni dóna quan vol a la seva poesia, sense perdre pistonada. Parlo del poemari Una certa penombra (Edicions 62 + Empúries, 2005), amb què Antoni Ibàñez va guanyar el IV Premi de Poesia de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater –enguany desert. Aquest matí l’he acabat de llegir i encara no m’he recuperat dels sotracs. Perquè això ha sigut arrencada de cavall i arribada de poltre.

En Toni no ha de menester presentació. Tots sabeu com és de poderosa i sàvia, la seva veu, i ben necessària en aquest moment històric marcat –diu Biel Mesquida– per “una pèrdua generalitzada de qualitat de les cultures i dels sabers, de les ciutats i dels paisatges, de les relacions humanes i dels debats, dels vins i de les menges, de les paraules i dels llenguatges, dels sentiments i de les sensibilitats, etc.”

La millor manera d’envestir Una certa penombra és escoltar els versos en boca d’en Toni al seu blog. Passa que la veu del vallromanès és d’una força que em desperta la nena, i per això he fet l’opció de comprar el llibre i llegir-lo en silenci. Es tracta d’una prosa poètica, escrita aparentment d’una tirada, on va a petar de tot: el Fòrum i el sexe, les misèries i les sublimitats de l’existència, els filòsofs, els escriptors, la literatura et caetera. És un torrent de vida, de pensament, de passió i de mala hòstia a tota metxa, tot plegat lligat amb un fil de consciència que commou i es commou, i que discorre sobre una llera cultural molt sòlida. “És –diu en Toni– un soliloqui incessant a partir de fragments, retalls, records i pensaments esparsos”.

Una certa penombra és una rierada impetuosa que arrossega el lector (o l’oïdor) com els ràpids de la Noguera Pallaresa s'emporten les balses riu avall. Un esport de risc en acabat el qual hom vol tornar-hi. Entomeu aquest esquitx:

“No, no som pols d’estels, ni tan sols una ombra dels astres inabastables, sinó carn que batega temporalment entre la tenebra de la pena i la blanca apoteosi de l’orgasme. Carn i mots i somnis i ombres i alguna escadussera espurna que ens apropa als déus [aquells déus tan llunyans que mai no s’ocupen de nosaltres].”

Urgeix exorcista

Diumenge vam dinar amb una amiga nostra, la Pilar, que no n’és però viu a Barcelona. Vam passar unes hores molt agradables. Doncs bé, resulta que la Pilar fa ioga i un dia va presenciar l’escena que ara descriuré. La professora s’expressa en castellà –no problem– i una de les iogandes ho fa en català, també amb ella –yes problem–. Vet aquí que la ioganda catalanoactiva toca el dos i la professora aprofita l’avinentesa per bescantar-la: troba que la seva actitud és una impostura -quina mania de parlar en català! La Pilar intervé per observar que “qui diu mal de l’ase, aquell el compra”, i li suggereix que l’adopti com a parella lingüística, que així aprendrà la llengua del país. La mestra ioganda respon que ni parlar-ne, que para lo que me queda en el convento… doncs això.

La Pilar ens fa saber que la mestra zen predica l’obertura mental, com és esperable en algú que ha paït les lliçons de Buda i viu de cultivar la pau d’esperit, de manera que basti per al consum propi i n’hi hagi també per donar i per vendre. Però vet aquí que tot aquest ampit en ample mental se’n va en orri quan al seu davant s’hi planta la llengua catalana. Quines coses.

Crec que només hi ha una explicació per a un tal fenomen paranormal: la professora de ioga està posseïda per un esperit maligne que cerca el cos a cos amb Buda per trinxar-lo i desfer-lo. ¿Algú coneix qualque exorcista especialitzat en dimonis orientals? Feu-ho per ella, va…

Gènesi

Quan el Verb es va fer carn, la carn va orar. Emperò, davant la possibilitat no confessa i tot just intuïda que ningú escoltés les oracions, la carn va delirar i va engendrar la Poesia, amb la qual hom orava als congèneres de fora i de dins, als conterranis i als coetanis, i de passada als congèneres morts del passat i als no vius del futur. La poesia és un oremus laic.

Pessoa confidencial

Angle Editorial acaba de publicar (maig 2008) un aplec de textos autobiogràfics de Fernando Pessoa, amb el títol –poc reeixit, per cert– d'Autobiografies. Fernando Pessoa i un pròleg excel·lent de Richard Zenith. A pesar del títol, el llibre és bo i val més del que costa (11 euros). El volumet, dividit en tres parts, ens du de passeig pels tocoms de l’ànima pessoana, que se’ns afigura amb nitidesa i de la qual descobrim parcel·les noves.

Els textos de la primera part, "A l’entorn de jo", estan escrits en primera persona, però el jo que hi parla ja anticipa la formidable diversitat pessoana que es desplegarà després, atès que el jo que parla en el primer text no és el mateix que parla en el segon, i qui escriu “Estic cansat de fer-me confidències” és un jo diferent dels anteriors. En els textos de joventut, Pessoa ja mostra la seva tirada a la multiplicació. El lisboeta aclareix aspectes controvertits de la seva personalitat: en política, es declara “conservador a l’estil anglès, és a dir, liberal dins el conservadurisme, i absolutament antireaccionari”; en religió es proclama “cristià gnòstic, i per tant totalment oposat a totes les esglésies organitzades, i sobretot a l’Església de Roma”; la seva posició patriòtica la fixa en un nacionalisme generós i explícit, “un nacionalisme místic” que ha de crear “un sebastianisme nou”; “sempre he estat nacionalista”, diu, “és a dir, creient en el país com a ànima i no com a simple nació” (és un nacionalisme una mica català –amb perdó–, que casa sense grinyol amb el pensament transoceànic de l’home que mai no va ser); i, pel que fa a la qüestió social, Pessoa es defineix com a “anticomunista i antisocialista”, cosa que el fa esquerp davant tota pretensió reformista.

¿Cal dir que els pregons polítics de Pessoa són poc rellevants en esguard de la seva aportació literària i intel·lectual? Qui el decanta perquè no comparteix aquestes preses de posició, l’erra de ple. Pessoa és gran per la seva capacitat de desmitificació, pel seu antidogmatisme, per la seva manera de dir la complexitat de l’home i del món sense reduir-la a cap esquema-cleda.

En la segona part, Pessoa dóna veu als "Altres jos": Álvaro de Campos, Alberto Caeiro i Thomas Crosse parlen d’ells mateixos i de Ricardo Reis. Els heterònims s’expliquen. De Campos explica Caeiro, el poeta instintiu i sensualista que gaudeix rebent sensacions i renuncia a fer-ne cap elaboració conceptual; explica també Reis, que és el mateix Caeiro transformat per la disciplina i el rigor dels clàssics; i s’explica ell mateix: “El poeta superior diu el que efectivament sent. El poeta mitjà diu el que decideix sentir. El poeta inferior diu el que considera que ha de sentir”.

A la tercera part, "Els nostres jo", i en paraules de Zenith, “Pessoa ens proposa el seu model perquè puguem viure lliures de nosaltres mateixos, impersonalment, en el sentit de no quedar-nos restringits a aquella persona que som pels condicionaments i per l’atzar”. El lisboeta, doncs, postula una mobilitat o ubiqüitat anímiques que ens ha de fer senyors del món, un estat d’esperit que ha de menester desterrar les desferres inútils dites coherència, sinceritat o profunditat de conviccions. “Una persona amb nervis moderns”, diu Pessoa, “amb una intel·ligència sense foscors, té l’obligació cerebral de canviar d’opinió i de convicció diverses vegades en el mateix dia”.

Bon Pessoa.

Xamba

Els mascles humans ens beneficiem d'una xamba evolutiva que mai no hem sabut o volgut valorar prou: tenim la polla lluny de la boca. És per això que, de petits, ens xumem el dit gros -i n’hi ha que triguen anys a desaviciar-se’n. Ara afigureu-vos…

"Espigolant dins l'antigor", de Jaume Alzamora

Quan, a Mallorca, em vaig separar de fet de la meva parella de fet, hi havia un conflicte a la vista: el repartiment dels patracols comunals. Per sort, l’acord va ser alíger: ella es quedava la Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (Enciclopèdia Catalana), i jo, Així xerram a Mallorca, el conjunt de plaguetes que publicà el Diari de Balears sobre la fraseologia i les parèmies de Mallorca. Considerada monetàriament, la partició sembla desfavorable per a mi, però aquestes coses no es mesuren amb diners. Al llarg d’aquests anys m’he fet un fart de visitar l'Així xerram, gràcies al qual no he desaprès el català col·loquial de Mallorca i fins i tot l’he incorporat a la meva escriptura.

Idò bé, ara tinc una altra eina per mantenir, fora Mallorca, aquest caliu: es diu Espigolant dins l’antigor. Refranys i dites de la nostra terra (Moll, 2008), de Jaume Alzamora Bisbal, un volum que recull més de deu mil refranys i dites de Mallorca, organitzats per blocs temàtics (animals, arts i oficis, astres i temps, camperoles, casa i vestit, llocs, marina i pesca, religioses i vida humana) i amb un índex de mots clau que permet localitzar tots els refranys que contenen la paraula cercada (un Google de paper). La classificació del llibre segueix la pauta del Cançoner Popular de Mallorca.

Jaume Alzamora (Artà, 1927) és un home modest i treballador, enamorat de Mallorca i de la llengua catalana, que s’ha passat la vida promovent l’estimació a la cultura del país, a través de revistes i conferències, en un lloc tan desavinent com S’Arenal de Mallorca. Alzamora ha compensat la manca de formació acadèmica amb una caparrudesa, una paciència i una constància que ja no són d’aquest món, i que mai li agrairem prou. La replega dels materials d'Espigolant dins l’antigor va començar –es diu aviat– l’any 1955.

El recull és magnífic. Cada refrany, o la majoria immensa d’ells, va acompanyat d’un comentari o explicació breu de l’autor per facilitar-ne la interpretació. L’obra té un valor filològic innegable, però en té un altre que és encara més gros: el caràcter metafòric de la majoria de refranys i dites els fa aptes per als usos col·loquials i literaris del segle XXI. Joan Amades en ponderava l’eficàcia amb aquests mots: “El refrany té un encís que no iguala cap altra de les espècies literàries tradicionals: enclou una sonoritat, una cadència, una graciosa dienda i una suau escaiença que li comuniquen suavitat i placidesa auditives que els fan agradosos d’escoltar i, sobretot, fàcils de retenir”.

¿És demanar molt a escriptors, periodistes i professionals de la comunicació que donin vida nova a aquest patrimoni lingüístic i cultural, botant alegrement les marjades dialectals? ¿Cal recordar que Mallorca és una bóta de sant Ferriol de formes genuïnes?

¿Per què tothom passa de llis quan demano coses així?

Marc Belzunces

Sóc dels que havien de fer la mili. M’hi vaig negar. Llavors em van dir que havia de fer una “prestació social substitutòria” de la mili. També m’hi vaig negar. La meva consciència m’impedia fer tant una cosa com l’altra, per raons de dignitat personal i de coherència nacional. La meva condició d’independentista català era incompatible amb la prestació de serveis gratuïts a un estat que no reconec, entre altres coses, perquè ell no em reconeix a mi. Em vaig fer insubmís.

Tots els meus companys d’insubmissió al·legaven motius ètics i socials, i fins i tot religiosos (molts eren testimonis de Jehovà), per argumentar la seva decisió. Invocaven sobretot l’al·lèrgia a les armes. No era el meu cas: jo no era al·lèrgic a les armes, sinó a Espanya. Però no vaig tenir el coratge de dir-ho així, tal com raja. En el document que vaig presentar davant el Ministerio de Defensa (el paper estàndard del Moviment d’Objectors de Consciència) no hi feia constar cap objecció nacional. Mesos més tard em van reconèixer la condició d'objector de consciència –no l’havia demanada pas: jo era insubmís- i dos anys després l’Estat ens va amnistiar, a mi i als meus companys insubmisos. Va ser una gran victòria. Però sempre he dut, clavada al cor, l’espina de no haver dit els motius veritables, la recança de la meva covardia.

Ara en Marc Belzunces (a la foto, assegut) ha sigut valent i ho ha fet bé. A les darreres eleccions espanyoles s’ha negat a fer part d’una mesa electoral perquè la seva consciència d’independentista li impedeix de participar en unes eleccions espanyoles. I així ho ha fet saber per escrit a l’autoritat tricòrnia més pròxima al seu domicili, al·legant que “l’obligació de comparèixer a la Mesa electoral d'unes eleccions espanyoles atempta greument contra la meva LLIBERTAT, la meva PERSONALITAT, la meva DIGNITAT, la meva MORAL, la meva CONSCIÈNCIA, el meu HONOR, la meva IDEOLOGIA i la meva IMATGE PÚBLICA, sent a més un acte públic degradant i humiliant i un maltractament psicològic”. El funcionari que l’atén li fa saber que és la primera vegada que es troben amb un cas d’objecció d’aquesta mena. Tot és començar.

Com era previsible, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha imputat Marc Belzunces per delicte electoral, i ara s’exposa a una pena d’arrest major (= presó) i a una multa d’entre 30.000 i 300.000 pessetes. Val a dir que la pena de presó no s’ha de complir si és de menys de dos anys i –com és el cas– no hi ha antecedents. La multa pot ser substituïda, a voluntat del jutge, per serveis a la comunitat, que en Marc, però, es nega a complir perquè ja n’ha feta una catefa i fer-ne més seria un càstig.

Davant això, en Josep Blesa i l’Enric Borràs han iniciat una campanya de suport, que inclou la recollida de diners per afrontar les despeses judicials i la multa. Els ingressos es poden fer en el compte següent de Caixa Laietana:

2042 – 0095 – 50 - 3000026788

Si residiu fora del Regne d’Espanya, els dígits del compte són aquests:

IBAN – ES57 – 2042 – 0095 – 50 – 3000026788

En cas que sobrin diners, es destinaran a La Bressola. La setmana passada ja s’havien recollit 2.500 euros. Anem bé, però calen més diners i més suport social. En Marc ho explica tot amb detall en el seu blog, De l’Holocè estant.

Maria-Mercè Marçal a la guitarra

Potser és casualitat, però ahir, aprofitant que baixàvem a Barcelona, vam recalar a Laie per esmorzar i comprar quatre llibres, entre els quals El meu amor sense casa (Proa, 2003), de Maria-Mercè Marçal, amb un CD adjunt on la Cinta Massip recita poemes de l’escriptora d’Ivars d’Urgell i Toti Soler els musica a la guitarra. Poc recordava que demà divendres la Cinta i en Toti sortiran del CD per posar en peu aquests versos en el cadafal de Can Muntanyà, per la cosa del Poesia i + de Caldes d’Estrac. Els designis neuronals són inescrutables.

Ahir vaig llegir els versos i aquest matí he escoltat el CD –no hi ha com fer vacances. Es tracta de vint-i-tres poemes seleccionats per la Cinta Massip (que fou amiga de la poeta), la major part dels quals provenen del recull Sal oberta (1982). Toti Soler ha compost expressament una música per a cada un dels poemes. El resultat de la fusió us el podeu imaginar: chapeau! El moment per representar-la és tan bon com qualsevol altre, però és que just aquest mes fa deu anys que la Marçal va morir, a la injusta edat de quaranta-cinc anys.

La selecció de poemes que ha fet Massip dóna compte de la diversitat i la complexitat de la poesia de Maria-Mercè Marçal, del procés de construcció d’una identitat cristal·lina i multicairada, i dels temes que prenen vida i paraula en els seus versos. Temes que Àlex Broch enumera en l’ordre següent: “la comunió amb la natura, les dificultats i l’elecció de la maternitat, la concepció, gestació i infantament, la tendresa, l’alegria i l’entusiasme amorós, l’erotisme i l’amor físic, la plenitud, però també el desamor, la seva superació i la infelicitat, el desdoblament i l’amor lèsbic”.

Per la venusta poesia de la Marçal, per la veu dòrica de la Massip, pel clar de lluna de la guitarra d’en Toti, heu de triar: o compreu el llibre CD o aneu al recital de divendres. Jo ja he triat. I és que demà he de cangurar la nena.

(Si us fa goig anar-hi, això és divendres 11 de juliol, 22h, a Can Muntanyà, 6 euros.)

Ai, que me n'oblidava! Jas un caramel marçalià:

"Avui la pluja no duu espines. Vine.
Té, serva'm a les mans aquest cor, com si fos
un molinet de vent desbocat, de colors.
Corrents, baixa les graus on l'amor s'endevina!"

El fornici segons Baudelaire

Diu Baudelaire: “La fornicació és el lirisme dels pobres”.

Respon servidor: “Permeti’m, senyor Baudelaire, de cultivar ara el lirisme dels rics, adés el dels pobres. Podent ser líric dues vegades, ¿qui es conformarà amb una de sola?”.

L'escapçament de l'oca

Les formes del lleure canvien, mai han cessat de canviar. Per manca d’artilugis mecànics (que no eren a l’abast de les classes populars), els nostres besavis tenien tirada a entretenir-se amb animals. I la nul•la consciència zoològica dels nostres ancestres els donava carta blanca per perpetrar totes les animalades –mai més ben dit- que els passaven pel cap. Diumenge passat l’historiador mataroní Jaume Vellvehí ens en va contar una que ens va deixar de pedra.

Consta que, als anys vuitanta del segle XIX, una de les activitats deportives –sí, de deport: lleure– que es practicaven durant Les Santes, la festa major de Mataró, consistia a arrencar de viu en viu el cap a una oca. En tenim notícia gràcies a un pacífic capgròs que se’n va queixar i el Diario de Mataró d’aleshores se’n va fer ressò. No sabem quin era el criteri per proclamar el guanyador ni el premi que rebia -devia ser l’au morta-, i entenem que el macabre joc va caure aviat del programa de Les Santes. El que és cert i segur és que el baró de Coubertin no va elevar aquesta pràctica esportiva als altars de l’olimpisme.

La intuïció em deia que això no podia ser una capgrossada aïllada i he donat un cop d’ull al Costumari de l’Amades: res, cap rastre d’oques escapçades. Sant Google ha sigut més productiu –què hi farem, senyor Amades!: he trobat dos casos d’escapçament ritual d’oca, l’un a la petita vila de Surseee (Suïssa, al cantó de Lucena) i l’altre al municipi de Harchies o Bernissart (Bèlgica, al nord de Valònia). A Sursee se celebra la festa del “Gansabhauet” o escapçament de l’oca, en la qual els competidors, amb els ulls embenats, han de decapitar una oca morta amb una espasa esmussada i d’un sol cop. A Harchies, el ritual commemora una antiga llegenda que parla de dos senyors enfrontats, un dels quals (el de Harchies) s’imposà finalment sobre l’altre i li va infligir el pagament d’una renda anual, el símbol de la qual és l’oca. I res més.

Sobretot, res que es pugui parangonar amb la salvatgia decimonònica dels mataronins. Però un és enyoradís de mena i li sap greu que les tradicions es fonguin en el perol globalitzador. Per això proposo de rescatar aquest lleure mataroní tan nostrat, llevant-li només l’escreix de crueltat que comporta l’escapçament manual en vida seva. Trobo que podríem posar una renglera d’oques a tocar d’una post, guillotinar-les amb un cop de destral ben net i deixar-les a lloure, i l’au acèfala que arribi més lluny, guanya –bé, guanya l’amo de la bestiola, que ella perd el cap i tot.

¿Oi que seria bonic? Si aquesta festiva distracció es generalitzava per Catalunya disposaríem d’un potent signe d’identitat nacional, oposable al dels nostres veïns corals. A Espanya, toros. A Catalunya, oques.

Una, grande y libre

Nos referimos a la lengua española -¿a qué otra si no? Tenemos nuestras razones:

UNA: Porque es “la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles”, i sólo la lengua española “goza del deber constitucional de ser conocida […] siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a todos los ciudadanos españoles.”

GRANDE: Porque “nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés”. Así que no permitiremos que nos crezcan los enanos.

LIBRE: Porque el español es “la lengua principal de comunicación democrática de este país”, y es por tanto “una enorme riqueza para la democracia”.

Así pues, nos sentimos llamados a hacer pasar a todo quisqui por el aro, advirtiendo al dicho quisqui que “no tiene derecho de conseguir coactivamente hablantes”. Eso lo hacemos nosotros, que somos demócratas. Y exigimos el uso masivo y constante de nuestra lengua nacional, el español, en todo el territorio nacional, entendiendo que esta noble lengua es también la común de –por decir alguien– dos nativos que se encuentran en Cataluña por la calle, y que gracias a Dios tienen una lengua que les une, el español, y que comparten dadivosamente con la nueva inmigración. Porque “la lengua común del país también es la lengua común dentro de esa comunidad”. ¿Queda claro?

(Nota: Els fragments entre cometes són extrets del recent Manifiesto por una lengua común.)

Estimat Pla

Llegeixo en El quadern gris: “La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’aquí pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.”

Penso: Si els àngels escrivissin, serien Josep Pla.

I repenso: Però escriurien a l’infern estant, caiguts i esplomissats; sorneguers, maleducats, cultíssims; esperits terrers conreadors de zitzània i de vesànies ancestrals; bavosos, malalts d’urc ofenós, fills de puta admirables.

Bon estiu, senyor Vinyoli

Torno a Joan Vinyoli com el caduf torna a l’aigua pou endins per després, essent al capdamunt, vessar-la dins el safareig de la sínia. Em sé part d’una cadena sens fi i bec el temps circular que m’és ofert. Vinyoli encén fogueres dins meu. Els glapits de la llenya em criden i disciplinadament acudeixo a l'escamot de les paraules que no saben ni volen rimar, però xiuxiuegen músiques freàtiques.

La Dolors Oller, en un assaig dels anys vuitanta, deia que “no es pot parlar de poesia d’una «manera poètica»”. Sé que té raó, però faig com si no ho sabés. I dic bon estiu, senyor Vinyoli, vagi per l’ombra que el sol crema. I ell, en vers com sempre, em torna el compliment:

“Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
de veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.”
[…]

“Elegia de Vallvidrera IV”, Passeig d’aniversari (1984).

Dídac Rocher

El cantautor arenyenc Dídac Rocher presenta demà el seu primer treball, El paisatge de l’ànima, a Caldes d’Estrac, en el marc del Festival d’Estiu Poesia i +. (Al Parc de Can Muntanyà, a les 22h; el preu, 10 euros). El nou CD extracta el concert que l’arenyenc va fer al castell de Santa Oliva (Baix Penedès) el juliol de 2006. L’acompanyen cinc músics: Ferran Aguiló, Gerard Aguiló, Aitor Buñuel, Àlex Guitart i (al sac de gemecs) Jordi Navarro.

En Dídac, que acaba d’estrenar blog, s’encomana a la poesia. És autor de poemes que ha recuperat per musicar i cantar, ha compost lletres per a fer-ne cançons i ha manllevat versos d’un grapat de poetes (Màrius Sampere, Sebastià Alzamora, Fèlix Cucurull, Jacques Prévert, Joan Vinyoli, Júlia Zabala, Joan Margarit i Ponç Pons) per musicar-los i cantar-los.

La llum i l’aigua de la Mediterrània viuen a les cançons d’en Dídac, que ingressen a l’oïda com onades que acaricien una cala solitària. L’alegria de viure, la set de llibertat, les penombres de l’ànima, la salvatgia, són els ingredients d’una música que fa olor de parra i té gust de magrana. Si no em creieu, escolteu-lo:

Dídac Rocher. EREMITARI

Educació [?]: el drama silenciat

El curs s’ha fos. Ara sí. Conclaves d’avaluació fets. Notes lliurades. Claustre darrer i balanç. Un balanç molt semblant al d’altres centres, pel que em diuen alguns col•legues: el gruix de la conflictivitat s’ha traslladat a primer d’eso (la mala educació, la grolleria, la insolència, són cada pic més joves); els problemes d’indisciplina s’han multiplicat (en el meu centre han crescut d’un 300%); en els dos cicles de l’ensenyament obligatori la majoria dels aprovats ho són “per junta” (o sia, per la seva cara maca: es tracta d'alumnes que han dit que estudiïs tu i han suspès tres, quatre o cinc matèries i per tant haurien de repetir curs, però se’ls promociona per evitar mals pitjors). Hom constata que si un alumne aprèn alguna cosa és per casualitat, no per res més. No exagero. I que consti que estic en un bancal bo.

¿Sou conscients que parlo d’un drama de proporcions descomunals? El Departament d’Educació s’esforça per donar a tot plegat una aparença de normalitat. Ho entenc –ja se sap. I ho té bo de fer, perquè la immensa majoria del professorat de secundària també s’ho agafa com si fos normal. Ho mig entenc: s’adapten al medi i engospen la bola amb resignada esportivitat –altrament serien uns inadaptats, com jo. Resultat: el problema (el drama) no transcendeix. El fracàs del sistema es dissimula darrere un teló opac.

Us explico com va això. Un alumne d’eso, per regla general, no fa res o quasi res –bé, sí: socialitzar-se (l’IES és el seu after hour). Quan no fa res, hom l’exhorta amb suavitat que faci un pensament; quan no fa quasi res, se’l lloa i se’l premia, i als pares se’ls diu que el nen o la nena van bé. Les sessions d’avaluació són exhibicions de bonastra hipocresia. Si a un alumne li ha pegat un dia per fer mig exercici (mal fet) o entregar tres línies mal engirgolades en disset segons, es diu que “s’ha posat les piles”, i així mateix es comunica als pares, que s’inflen de goig en saber la notícia. I l’alumne que ni això no ha fet al llarg del curs, i que a més ha estat emprenyant sense treva ni pietat, tampoc no ha de patir: al cap del carrer hi ha una prova dita de suficiència, de nivell misèrrim, que si l’aprova és com si hagués aprofitat el curs. I promociona. I aquí pau i allà glòria.

...i a pesar de tot, ALEGRIA!

A pesar del feix feixuc d’oprobis i escopinades a la cara i manifiestos urticants i despotismes nacionals gens il·lustrats ans al contrari agressius i esclafadors embolicats amb banderes sobretot no nacionalistes, a pesar dels pobres cada pic més pobres i dels Ulisses cada cop més indefensos i dels energúmens cada volta més nombrosos, a pesar de la descomposició de la nostra nació i dels ignorants cada vegada més gosats, dels estúpids cada volta més estúpids, dels cínics cada pic més enaltits, a pesar del naufragi de la santíssima trinitat laica dita igualtat, llibertat i fraternitat, del trontoll o la solsida de tots els valors basats en la raó i en l’acceptació de l’altre… a pesar de tot això, ALEGRIA!

Perquè si no som capaços de ser alegres, penosament deixarem de ser.

Antònia Font. ALEGRIA

L'optimisme II

Conta Vasili Grossman a Vida i destí que els jueus, poc abans d’entrar a les cambres de gas, sabedors del que passava cada dia en el camp de concentració, consumien amb fervor rumors inacabables que parlaven de pactes i alliberaments promptes. Eren optimistes respecte al seu futur immediat. Presoners i convidats a matances, vivien confiats que un esdeveniment providencial els salvaria, i s’organitzaven ells mateixos per fer les funcions de guardians i escarcellers. De manera que se’n veien ben pocs, d’SS. No calien. Eren els reclusos els qui feien de policies, vetllant i fent complir el macabre règim penitenciari. Malavejaven per endreçar el seu propi extermini.

¿Per quins set sous em fa pensar això en la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), i en la Balear (CAIB), i en la valenciana (CV)? Quines coses…

Totes "Les flors del mal", en català

Fa ben poc que Jordi Llovet ha publicat (Edicions 62, desembre 2007) una nova i completa traducció catalana de Les flors del mal de Charles Baudelaire, que incorpora els versos originals en francès. Dic completa perquè la traducció anterior de Xavier Benguerel (Edicions del Mall, 1985; Edhasa, 1990; Proa, 2000) no conté tots els poemes de l’únic llibre de versos de l’escriptor maudit.

Jordi Llovet és un traductor excel·lent. Fa anys vaig tenir la sort de seguir les seves lliçons, a la UB (l’assignatura es deia Teoria literària); aquell curs vam treballar Flaubert: Madame Bobary i el trasllat al català de Bouvard et Pécuchet, una novel·la que va donar una feinada de por al novel·lista, traduïda per Llovet. Una versió catalana esplèndida.

Ara el meu exprofessor està jubilat, però aprofita bé el temps. No em reca dir que la seva versió de Baudelaire millora –amb el respecte i l’agraïment deguts– la de Benguerel. Diu Llovet que “el llenguatge de Baudelaire s’ha complicat i transvestit d’una manera excessiva en aquesta [la de Benguerel] traducció catalana”; i és cert, per bé que no se li n’ha de fer retret: no es tradueix igual ara que vint-i-cinc anys enrere -els temps canvien, i allò que s’espera d’un torsimany, també.

En el proemi, Llovet escaneja la recepció de Baudelaire a les lletres catalanes. El catedràtic constata que els escriptors noucentistes el van llegir amb incomprensió i recel, que Josep Pla sí que el va entendre, i que la influència del maleït no es percep fins que Palau i Fabre i Gabriel Ferrater la fan palesa. El repàs de Llovet no és exhaustiu –no cal. Però servidor hi trobo a faltar la defensa que Palau i Fabre va fer a París de Baudelaire davant les acusacions de Sartre. Aquest va retreure al maudit que, renunciant a l’acció, abdicava de la llibertat. Palau va redactar un assaig en defensa del poeta que posava en qüestió els postulats existencialistes sobre la llibertat –un assaig, encara inèdit, del qual tinc notícia gràcies a Jordi Coca.

Acabaré l'apunt convidant-vos a contrastar uns versos de l’original francès amb les versions de Benguerel i Llovet. Jutgeu –perdó: observeu- vosaltres mateixos:

Le mort joyeux

[…]
“Je hais les testaments et je hais les tombeaux;
Plutôt que d’implorer une larme du monde,
Vivant, j’aimerais mieux inviter les corbeaux
À saigner tous les bouts de ma carcasse immonde.”

Versió de Benguerel

“Odio sepulcres i tombes testar;
més que implorar una llàgrima d’aquest món que em circumda,
voldria invitar abans els corbs a dessagnar
les sòrdides deixalles de ma carcassa immunda.”

Versió de Llovet

“Odio els testaments com odio les tombes;
més que implorar una llàgrima a aquest món,
de viu en viu convidaria els corbs perquè sagnessin
els esquinçalls de ma carcassa immunda.”

Bon profit.

Optimisme

La religió és una formalització de l’esperança (que és, al seu torn, l’espoleta de l’optimisme). Apel·lar sense fonament a l’optimisme és jugar amb un impuls molt primari de l’ésser humà. És visceralitat religiosa. Populisme ancestral. La Catalunya optimista.

Totalitarismes bessons a "Vida i destí"

La gran novel•la de Vasili Grossman no ha de menester padrins ni crítics que la defensin. Es defensa sola. La xarxa l’ha celebrada amb frenesia, i servidor la llegeixo amb delit. A Vida i destí hi ha la qualitat literària, que és cimera, i hi ha el retrat moral, psicològic i social dels dos grans totalitarismes del segle XX (retrat que és indissociable dels valors literaris). És aquest segon aspecte el que vull subratllar ara, aprofitant que he encepegat les pàgines que parlen magistralment d’aquella “parella de fet”. A Vida i destí (i en la història), el nazisme i l’estalinisme es calquen mútuament, l’un és reflex de l’altre, són dues cares del mateix menyspreu –atroç– de la vida, la llibertat i la dignitat humanes. (A Campos dirien que amb els collons d’uns poden penjar els altres.) Doneu un cop d’ull a les paraules que Liss, un oficial de les SS, adreça a Mostovskói, un presoner rus:

“-Quan ens mirem l’un a l’altre, no veiem només un rostre que odiem, contemplem un mirall. Vet aquí la tragèdia de la nostra època. ¿O és que potser no es reconeixen vostès, la seva voluntat, en nosaltres? ¿Hi ha res que els pugui fer hesitar o detenir-se?

Liss va aproximar el seu rostre al de Mostovskói:

¿Em comprèn? No domino el rus a la perfecció, però desitjo tant que m’entengui… Vostès creuen que ens odien, però és sols una aparença: s’odien a vostès mateixos en nosaltres. Terrible, ¿no és cert? ¿Em comprèn?”