La cartera

La dona va entrar com un braç de mar a la peixateria i, després de saludar, digué: “Us explicaré una cosa que m’ha passat perquè, si us hi trobeu, no feu com jo”. I va contar el que segueix:

“Jo era al carrer de Sant Antoni que deslligava la moto i prop meu va parar un cotxe, davant el semàfor en vermell. Hi havia el conductor i un altre que seia al costat. Tot d’una van obrir les portes i van baixar tots dos: l’un va anar cap on seia l’altre i al revés, s’intercanviaren. I amb això que vaig veure com, al que seia al costat i anava per seure davant el volant, li queia la cartera a terra. Li vaig fer un uep!, però l’home ja havia tancat la porta, el semàfor era verd i el cotxe arrencava, i van marxar sense fer cas dels meus senyals. Vaig collir la cartera de terra i vaig tirar cap a Caldes, que és on visc.

Quan vaig ser a casa vaig donar un cop d’ull a la cartera: hi havia documents, però diners no. Vaig intentar localitzar-ne el propietari –que si pàgines grogues, que si pàgines blanques– però no hi va haver manera. Així que l’endemà al matí vaig portar la cartera a la policia municipal, i allí em van dir que ja s’encarregarien de trobar-lo. No me’n vaig preocupar més. I un dia m’arriba a casa una citació judicial: havien trobat l’amo de la cartera, i tant que sí, però diu que trobava a faltar tres-cents euros en bitllets de cinquanta i m’havia denunciat als Mossos d’Esquadra. ¿Què us sembla?”

Doncs jo trobo que la història –verídica: no m’invento res– té un punt de semblança amb el relat “Miracles a Trieste”, un dels trenta que fan el volum Un mes amb Montalbano, d’Andrea Camilleri. En aquella narració, un pispa li furta la cartera al comissari, que és a Trieste amb motiu d’un congrés de polis, i després, en arribant a l’hotel, el porter li fa a mans un sobre amb la cartera dins, i no hi faltava res, ni targetes ni diners. El lladre l’havia seguit i l’hi havia tornat. El relat viscut m’ha fet pensar en el relat literari. Però la vida sempre és més perversa que la literatura.

El cercle de la felicitat

Que ningú sàpiga que existeixes és una aproximació a la felicitat. La felicitat perfeta i plena deu ser no existir. Així doncs, no em feliciteu els aniversaris; feu l’efemèride del traspàs, si us vaga –i si us n’oblideu, no implica: el cercle es tancarà i també anirà bé. Oblidar que he existit serà la continuació lògica de la felicitat de desexistir.

Orlando Guillén a L'Atzucac

Nit de poetes irats, ahir, a L’Atzucac, la taverna de l’esquerra independentista de Mataró. L’Enric Casasses, exuberant. La Blanca Llum, voltaica. En Roc Casagran, com un aede. En Joan Gener, l’espetarrec. L’Andreu Galán, xera encesa. La Núria Martínez, dadà. I l’Orlando Guillén, que li portàvem el micro a la barra i omplia el cau de devessalls eròtics i barrocs, asteques, ancestrals, amb la seva veu tan càlida. Té dificultats per moure’s. Tenia ganes de coneixe’l.

Orlando Guillén ha escrit molt de teatre, i des que viu a Barcelona és un valedor de la poesia catalana. Ha traduït al castellà Espriu, Vinyoli, Carner i Ferrater. Però la seva gran aportació traductora encara ha de veure la llum. Serà el volum Doce poetas catalanes del siglo XX, amb Tres Añadiduras, un Apéndice de Varia Intención i un epíleg de l’Enric Casasses. La cosa serà un patracol de més de dues mil pàgines i el poetes traduïts seran Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Gabriel Ferrater i Vicent Andrés Estellés.

–¿Qué libro presentamos hoy? –em demana Orlando.

–Aquest –li mostro el volumet, Ningú no ens representa. Poetes emprenyats.

Ell que l’agafa, el fulleja, l’escruta.

–¿No l’havíeu vist encara?

–No –em torna el llibre, desmenjat–. Seguro que no lo leeré.

Li he comprat els seus dos últims llibres, Tiempal, libro de pinturas i El ansia de la pandorga. Espigolo versos a l’atzar i em succionen, talment serpents eixits d’un bàratre precolombí.

La princesa a l'exili. Felipa de Coïmbra i d'Urgell (1435-1497)

Els vencedors de tradició imperial tenen un passat galdós, i per fer-lo passador el falsifiquen: destrueixen documents, deturpen papers, desnien, desfaiçonen; s’inventen rondalles i les posen als llibres d’història. Hi ha casos extrems en què història i mentida viuen i creixen junts, en què l’un és la menjadora de l’altre i viceversa. L’URSS va ser així. I Espanya també, des del començament.

Va, un exemple actual. Rafael Arenas és un professor que té un cervell molt ben moblat i manté el blog El jardín de las hipótesis inconclusas, que és un plaer. Doncs bé, el 26 de desembre del 2011, al matí, en Rafael donava un cop d’ull a la finestra digital d’El País i va llegir unes paraules de l’alcalde de Toledo (PSOE) que feien així: “El líder primero, y luego las ideas”. Li va sobtar, esclar, el cinisme de la frase. A la tarda hi va tornar i la declaració s’havia transformat en els termes següents: “Es líder quien vence con sus ideas o propuestas.” En menys de dotze hores, El País havia canviat la història. Però en Rafael va poder atrapar la versió original i la reprodueix aquí.

I, ja que he citat l’URSS, vejats-ne un drapet. Sergei Doblàtov escriu a El compromís que un cop, de Tallinn estant, va escriure un fullet titulat Els comunistes han conquerit la tundra, en el qual constaven els noms de molts jueus que havien participat en la construcció de Montxegorsk; i quan al comitè de la ciutat ho van saber li van picar la cresta: “–Què és aquest pamflet sionista? –prostestaren– Què representen aquests jueus mítics a la tundra? Destrueixin-ne immediatament el tiratge sencer!”.

Però no hi ha crim que no deixi rastres. I els censors de la Corona d’Espanya en van deixar molts, perquè no feien pas congressos per consensuar les seves intervencions. Així, els censors no es van posar d’acord a l’hora d’encobrir la identitat de la segona esposa de Joan Cristòfor Colom. Per suplantar Felipa de Coïmbra i d’Urgell, es van empescar una tal Felipa Moniz, una boirosa cordovesa a qui van assignar cinc mares i cinc pares diferents (oimés que, segons la història oficial espanyola, Ferran no sabia com es deia la seva mare cordovesa). Encara que sembli mentida, això no ha fet arrufar el nas als historiadors espanyols, que han donat per bona la falòrnia. Déu del cel!

Qui no va donar per bona la bòfia va ser Caius Parellada, que el 1992 ja va identificar la segona esposa de Colom, la princesa portuguesa que també era, ves per on, néta de Jaume d’Urgell el Dissortat i besnéta de Pere III el Cerimoniós; la dona influent i culta que va obrir al barceloní les portes de totes les corts ibèriques, vaja. Tampoc no la va donar per bona en Jordi Bilbeny, que en els capítols 12, 13 i 14 de Cristòfol Colom, príncep de Catalunya (un llibre imprescindible) enfondeix i reforça la tesi de Parellada.

I ara és en Pep Mayolas, un dels montalbanos de l’Institut Nova Història, qui dóna clarícies sobre la martingala, detecta més obrepcions i s’aproxima a la biografia de la princesa portuguesa de nissaga catalana. Ho fa en el llibre La princesa a l’exili. Felipa de Coïmbra i d’Urgell (1435-1497) (Llibres de l’Índex, 2011). Una de les propostes més suggerents d’en Mayolas és la següent: un dels emissaris catalans que anaren a Lisboa a oferir a l’infant Pere de Portugal (l’efímer Pere IV) el tron de Catalunya va ser Cristòfor Colom, però no van trobar-l'hi –era a Ceuta, esclovellant moros– i van haver de despatxar amb algú altre; amb algú altra, més ben dit, o sia la infanta Felipa, filla del cultíssim regent Pere de Coïmbra, el cul inquiet que recorregué “les set parts del món”. No us el perdeu.

'Ningú no ens representa. Poetes emprenyats', a Mataró

Fa unes setmanes us vaig parlar de la presentació de l’antologia poètica Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, un volum que aplega setanta-un poetes irats, gestat a l’escalf del 15M. Doncs bé, aquest diumenge, 5 de febrer,  presentem el llibre a la taverna L’Atzucac, a Mataró. (Però hi ha un error en la convocatòria: ací diu que serà a les 19h, allà diu que serà a les 20h. Jo us recomano que sigueu salomònics i que vingueu a quarts de vuit.) Hi esteu convidats, i us asseguro que xalarem. L’Atzucac és al Carreró, 31, darrere l’Ajuntament.

De moment els poetes que han confirmat l’assistència són Blanca Llum Vidal, Francesc Gelonch, Carles Rebassa, David Caño, Joan Gener, Núria Martínez, Orlando Guillén, Jordi Prenafeta, Amat Baró, Roc Casagran, Anne Bats i Enric Casasses. Que déu n’hi do. Per fer boca, us mostraré un poema del recull. Jas:

“Què és més important,

ser el que s’és

o saber-ho?

L’esclau es creu senyor i vota la dreta.

L’esclau aparca l’Audi al descampat

i dorm al ras, vetllant –no l'hi ratllessin.”

La nyepa de la lliure elecció de llengua a l'escola

Que els pares puguin escollir la llengua d’escolarització dels seus fills, no és normal. No és un dret natural, ni positiu, ni figura a la Carta dels Drets Humans. Arreu del món, la llengua vehicular de l’ensenyament no la trien els individus, sinó la comunitat (la tribu, la nació). Tots els països normals –o que es volen normals– fan l’ensenyament en la llengua del país. Quan la gent d’una societat nacional perd de vista aquesta normalitat, malament rai.

Doncs bé, ahir el ministre d’educació espanyol, José Ignacio Wert, va dir que vetllaria pel dret [sic] dels pares a escollir la llengua vehicular de l’ensenyament a les comunitats autònomes on hi ha dues llengües oficials, que tenen les sentències a favor seu i que no en deixaran passar una. Però el fet és que n’ha deixades passar moltes. L’any passat, 125.953 alumnes valencians que es volien escolaritzar en català, no ho van poder fer, i a hores d’ara estan rebent classes en la llengua que no han escollit –i el senyor Wert, i el seu partit, ara en el Gobierno, no van tenir res a dir-hi.

Un cas concret és el de l’Anna, una catalana que viu a Gasteiz i que l’any passat no pogué escolaritzar la seva filla en euskera; ho conta en el seu ameníssim blog sobre Euskadi, Espiadimonis. Això que li ha passat a l’Anna els passa també a milers de pares i mares navarresos. I això que tant Navarra com Gasteiz estan governats pel partit del senyor Wert! I el mateix podem dir de tants pares gallecs, asturians, aragonesos i balears.

¿Lliure elecció de llengua a l’escola? El partit del Wert ho té claríssim: sí, si es tracta de desplaçar les llengües infames (sobretot el català); no, si el castellà s’ha de decantar per deixar respirar aquestes llengües. I el nostre president, en l’entretant, predicant emancipació sense independència, que és com postular l’allioli sense oli... Quanta llana, en aquest país! I que poc que abriga!

J. V. Foix segons Pere Gimferrer

Tal dia com avui, fa vint-i-cinc anys, va morir J. V. Foix, l’homenot de Sarrià. Recordar-lo és una manera de mantenir viu el seu llegat; per això em sumo a l’homenatge que li ret la catosfera. I ho faig recordant un llibre de Pere Gimferrer, de títol La poesia de J. V. Foix, a càrrec d’Edicions 62, la primera edició del qual data del 1974. Em plau reproduir dos fragments de la conclusió, que conté paraules inspirades i em sembla que justes. Heus-los ací:

“Testimoniatge, per emprar l’expressió ferrateriana, de la crisi de la idea de personalitat que caracteritza els temps moderns, l’obra poètica de J. V. Foix s’inicià amb una successió movible i intercanviable de figuracions i escamoteigs que n’eren la metàfora. Davant un món hostil, el poeta expressava el dubte de la pròpia identitat; davant una realitat en constant transmutació, feia palesos els trànsits i la intercomunicació del món mental i el món figuratiu, del real i l’ideal, del somni i la vetlla; imatges, al capdavall, d’una altra mobilitat, la d’un ésser que es disgrega i es multiplica.

[...] En la seva maduresa, l’obra foixiana ha tingut tres grans temes: la condició del poeta, les vicissituds històriques del seu país i la postulació de la transcendència i de l’absolut, del monisme que enclou i ultrapassa la dispersió. Un do verbal inigualable és el vehicle d’aquesta multiplicitat fidel a un nucli essencial; proteic, Foix és alhora un March o un Cavalcanti i un avantguardista extrem. ¿Hi havia cap altra manera de reflectir les mutacions que signen els temps que ha viscut el poeta?

Si la cristal·lització persistent de motius és un tret de Foix, ho és també la diversitat de maneres sense trair la inabatible unitat; semblant en això a un Picasso o un Stravinsky, fa pensar entre els artistes de la seva generació abans que res en Miró pel seu do de fidelitat al permanent des del centre mateix de l’exploració. Solar, avial, l’obra de Foix és també abismàtica i extrema; regida pels processos onírics, s’adiu com poques amb el real més immediat –que Foix anomena «el real poètic».”