Mostrar gratitud

Stefan Zweig fa dir, a la protagonista de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, això: “Hi ha poques persones que mostrin gratitud; els agraïts, precisament, no troben l’expressió adequada per fer-ho, i callen confosos i avergonyits, i sovint s’encarcaren per amagar aquest sentiment”. I sis pàgines més endavant afegeix això altre: “La gratitud ens fa feliços perquè són rares les ocasions en què se’ns fa visible; tota delicadesa ens produeix un efecte saludable”.

És cert: ens costa molt mostrar gratitud. I això que els beneficis de l’acció de gràcies es presenten per duplicat, ja que un hom sempre agraeix la gratitud d’altri. Però no ha sigut així sempre i arreu: diria que es tracta d’una dificultat d’encuny europeu i de gestació més aviat recent. ¿Quan i per què se’ns va enclavionar aquesta habilitat social?

Crec que la resposta té a veure amb el trànsit, molt lent, de la cultura rural a la cultura urbana. A l’Europa agrària, a la Catalunya de fa només cinquanta anys, l’agraïment s’expressava fent donació de productes de l’horta, de carn d’animals criats a casa i de menges elaborades. Fins que un dia el tros es va vendre per edificar-hi, el bestiar va ser expulsat de les cases i la modernitat urbana es va ensenyorir de tots els pobles i de tots els llogarets.

De llavors ençà ja no sabem com mostrar-nos agraïts.

La Bressola: el vídeo del 2010

Aquest vídeo presenta les raons de ser, el tarannà, la metodologia i els resultats de les escoles i del col·legi secundari de la Bressola. Dura sis minuts. No us el perdeu.

'Un gos com nosaltres', de Manuel Alegre

De Manuel Alegre jo només sabia que és un veterà lluitador d’esquerra, que el 2006 es presentà a les eleccions presidencials de Portugal pel Partido Socialista i que va ser el segon candidat més votat, amb el 20,72% del vots; i que és poeta. Però –tot i que m’agrada llegir en portuguès– no coneixia la seva obra literària. Ara tampoc la conec, però m’ha caigut a les mans el llibre de proses poètiques Un gos com nosaltres, en traducció catalana d’Anna Cortils, i he xalat.

Alegre parla d’un gos que conviu amb una família, la seva; “un gos que té un problema, està convençut que no és un gos”. Pàgina rere pàgina, veiem com l’animal gestiona els seus sentiments i les seves emocions –sí, en el cas dels gossos també hem de fer la distinció– amb una complexitat quasi humana. (Alerta, aquest no és un llibre de tòpics sobre els gossos: és un bon llibre de poesia.) Alegre fa visibles aspectes del tarannà cànid que no s’acostumen a considerar: el poderós sentiment de dignitat, per exemple; el control dels registres emotius; la saviesa d’estimar. Alegre ha trobat en el gos de casa un mestre de sentir, d’estar i de ser; un gos com nosaltres, o millor que nosaltres; un mirall pelut. I, a més, ha sabut dir-lo amb aquest “art de la pobresa” tan portuguès (migradesa de metàfores, sintaxi diàfana, frases broixes, dicció sòbria) que corprèn. Vegeu-ne una mostra:

“Algú va parlar de la tristesa i del buit de la mirada dels animals. Vaig veure la tristesa, en certs moments, en l’esguard del gos. La tristesa de qui vol arribar a la paraula i no ho aconsegueix. Però no vaig veure el buit. El buit és tal volta en els nostres ulls. Quan de vegades ens perdem dins de nosaltres mateixos. O quan busquem un sentit i no el trobem.

El gos sabia el sentit, el seu sentit. I mai no es perdia.”

(Manuel Alegre, Un gos com nosaltres, Témenos Edicions, 2009, p. 50)

Sociolingüística espanyola

Un temps em guanyava les garroves mostrant –més que no pas ensenyant– llengua catalana a l’institut de Santanyí, a Mallorca. La majoria dels alumnes vivien a Cala d’Or, una colònia costanera d’immigrants espanyols. Un dia –no recordo a tomb de què venia– comparava uns mots catalans amb els seus equivalents italians, i un alumne d’aquells va esclafir una rialla.

-¿Es pot saber què et fa gràcia? –li demano.
-Es que comparar eso no puede ser… -respon, asserenat.
-¿I per què no?
-Porque el catalán no es una lengua –riu de nou.
-Ah! I si no és una llengua, ¿què és, una verdura?

L’al·lot no va respondre. Però em va deixar intrigat. En aquell moment no li vaig donar importància: ja se sap que els adolescents tenen opinions poc reflexionades. Però aquests dies una declaració del ministre d’Educació espanyol, Ángel Gabilondo, en relació amb les competències lingüístiques dels professors universitaris catalans, m’hi ha fet pensar. Sosté el ministre que “una llengua no ha de ser condició per obtenir una feina”. I vet aquí que aquestes paraules m’han il·luminat. He entès que, de petit, Gabilondo devia ser com aquell alumne de Santanyí, i que de gran ha acumulat tanta saviesa que l’han fet ministre; i que d’un cap a l’altre hi ha el recorregut que fa en general la sociolingüística espanyola, amb rares excepcions.

(És que ho acabaré sabent tot, dels espanyols!)

Dissabte de primàries a Solidaritat Catalana

Quan la mesa del Parlament va rebutjar les iniciatives populars per un referèndum d’independència, vaig engegar tots els partits a dida i vaig proposar de crear una nova formació política, de nom Solidaritat Catalana. Això va ser el 13 de juliol. I vet aquí que, set dies després, el trio Tena-Laporta-Bertran fa pública aquesta mateixa proposta, i amb el mateix nom. ¿Què havia de fer? Adherir-m’hi, esclar.

Cosa que m’ha permès de participar en les primàries d’avui, pel mòdic preu de vint euros. Passa que, perquè l’invent funcioni, cal que la candidatura inclogui Reagrupament i si pot ser alguna cosa més, per exemple Suma Independència. Per això he votat –assignant-li la puntuació màxima– un grup que propugna la dita coalició. Sense candidatura independentsita transversal única es farà una entrada al Parlament trista, escarideta, amb un parell de diputats sense capacitat d’influència, irrellevants. I no és això.

Artur Mas ha tornat a invocar la metàfora del transatlàntic per suggerir una llarga travessa cap a la independència. Servidor no tinc tanta paciència –deu ser que sóc immadur. Per això vull que hi hagi, ara, en el Parlament del zoo, un remolcador amb un motor potent i uns timoners decidits. Així podrem estirar i el transatlàntic potser farà més via i arribarà a bon port.

(PD: A les instruccions de la papereta de vot hi diu que “es pot votar l’equip sencer o tatxar un o diversos noms”, que “els vots obtinguts per l’equip s’atribuiran a totes les persones que la integren excepte als tatxats”, i que “per tatxar el nom d’un candidat cal haver votat prèviament l’equip”. ¿Cal recordar que en català tatxem melons i xíndries per comprovar-ne la qualitat? Es veu que sí. Amb Estat propi i tot, tindrem molta feina de reparar la llengua.)

Sant Agustí i la poesia

Trobo, per atzar, unes paraules que Sant Agustí adreça a Déu, però sembla talment que parli de la poesia. Són aquestes: “Sero te amavi, pulchritudo tam antiqua et tam nova, sero te amavi! Et ecce intus eras et ego foris”. (‘Tard vaig amar-vos, beutat tan antiga i tan nova, tard vaig amar-vos! I heus aquí que Vós éreu dintre meu i jo fora’).

Servidor també vaig arribar tard a la poesia, i també vaig trigar a estimar-la. Un dia vaig tenir una revelació: ella era dins meu i era jo qui vivia defora. Però abans que pogués treure profit de la descoberta, les circumstàncies de la vida van forçar una nova disposició dels elements: la poesia fora de mi, i jo també, fent companyia a un animal de companyia que de tanta gana que li faig passar m'abandona.

Llegir diccionaris

Vladímir Nabokov era un gran lector de diccionaris. Diu que molts vespres, abans d’anar-se'n a jóc, llegia unes quantes pàgines d’un patracol; i així d’espavilat estava el seu anglès. No és el meu cas. Jo llegeixo diccionaris quan no tinc temps per llegir. Als matins d’aquest mes que avui s’acaba, per exemple, he hagut d’estar per les menudes (una de pocs mesos i una de pocs anys) sense l’ajut de la mare, que treballava. Els derrotistes diuen que així no es pot llegir ni el diari. En aquesta afirmació hi ha un error de concepte, perquè és cert que no es pot llegir el diari, però un diccionari, sí. Verbigràcia.

Servidor, en quatre matins, he aconseguit llegir el Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions (Eumo, 2010), de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume. Amb equivalències en anglès, espanyol i francès. El temps hàbil de lectura ha oscil·lat entre els trenta i els noranta segons. Més enllà d’aquest límit sempre hi ha qualque desfet o destret que forcen a interrompre la lectura: una nena que cau del sofà, l’altra que es menja els pèls de l’escombra, l’una que vol anar amb bicicleta, l’altra que vol que la dugui a collibè, que si nyic que si nyec, que ara snif i adés enguè, que si un ui que encalça un ai… I bo i així, arrencant vint segons d’aquí quaranta d’allà, he après…

Que les gallines catalanes, quan ponen un ou, diuen caticataaaaaasques! Que el crit de guerra que les pel·lícules atribueixen als indis nord-americans l’escrivim així: Aúúúúúú! Aúúúúúú! Que la impaciència, la contrarietat i la disconformitat es representen amb la forma nxt. Que un animal pesant que corre fa tupatup; i el soroll de galopar, patatrap patatrap! o patatrip patatrap! Que un tret fa pànyeu o pínyau (cosa que sabíem de tota la vida). Que qui recita o resa de manera mecànica fa xam-xam. Que l’onomatopeia de la xerrameca és xa, xa xa! O que xep-a-xep és el renou inintel·ligible d’una conversa en veu baixa.

¿Qui ho diu que no hi ha temps per llegir, estudiar i aprendre?